Aquí torna a ser 'Sweet Dreams', amb la seva confessió despietada, els seus somnis que es trenquen davant dels espectadors i tota la seva galeria de fracassos personals. Tan pop com conceptual, barrejant el monòleg, la dansa, l'humor i l'autoparòdia, Alberto Velasco escenifica aquest malestar millennials de viure sempre a la corda fluixa d'una vida que no va poder ser noble, ni bella ni sagrada. Al retaule autobiogràfic té tant de ritual com d'ajustament de comptes, per això 'Sweet Dreams' és una obra en què Alberto Velasco riu de si mateix, es pateix, de compadeix i s'autoaflicciona.
El seu fort és una vida de passió, de morts quotidianes i d'intents de resurrecció, no llunyana la figura d'aquest Agnus Dei, sempre disposat al sacrifici, amb què s'acosta a la primera escena; o d'aquell natzarè, d'aquell penitent dels sentiments i dels amors fallits. Davant del micròfon o cuinant un plat a base dels seus propis traumes, mitjançant aquest joc de llums i ombres, Alberto Velasco s'esclafa viu per intentar preguntar-se quan es va fotre Alberto Velasco, quin camí hi ha entre el nadó que va ser i el clown d'avui que busca estimar i es troba sol.
Amb tota la lucidesa, 'Sweet Dreams' és una obra seriosament humorística, amb aquest humor que neix de les tragèdies que es viuen apassionadament i que es comuniquen buscant l'empatia dels cors asseguts a les butaques. No tem a l'excés sinó que ho reivindica, no amaga res perquè ens vol donar un exercici de la veritat, del cos que dansa per alliberar-se. Perquè no és res més aquest espectacle que un acte de catarsi, que un intent de transgredir la crisi i l'amor perdut sortint a la recerca de la felicitat, sigui aquesta el que sigui, potser un moment de treva.
Des que es va estrenar, 'Sweet Dreams' no ha deixat de collir un èxit continu, tot i que té les imperfeccions pròpies d'una confessió feta en carn viva, i que, per això, és estranya, bella, veritable, escrita amb aquesta valentia de qui no tem treure els dimonis de l'ànima i buscar la curació.
