+ infoLa comitiva del nou ambaixador de Rússia en sortir del Palau Reial en temps d'Alfons XIII. César Cervera@C_Cervera_MActualitzat: 04/07/2022 01:54h
Les relacions entre Rússia i Espanya estan condicionades per la distància, la geografia i la cultura. Tots dos països s'han trobat en escenaris tan remots com Alaska o Califòrnia, han compartit personatges històrics com José de Ribas, fundador d'Odessa, o l'enginyer Agustín de Betancourt, i fins i tot carreguen sobre les espatlles amb sengles llegendes negres que des del món anglosaxó i germà els dibuixen com a focus de barbàrie, però els seus nexes són fins i tot avui dia prims. La guerra d'Ucraïna i la por dels països fronterers al bel·licós veí rus és una cosa que als espanyols, a diferència de molts països de la UE, els sona massa llunyà.
Sense que intervinguessin grans interessos econòmics o polítics entre la Rússia orthodoxa i l'Espanya catòlica, els intercanvis diplomàtics entre les dues nacions van ser casos fins a l'avançada Edat Moderna.
El 1519, l'emperador Carles V va notificar al Gran Duc Basili III de Moscou el seu ascens al tron del Sacre Imperi Romà Germànic i quatre anys després que el visités un entusiasta emissari.
+ infoNicolàs II, custodi per diversos soldats.
Durant el regnat de Carles II, l'últim Habsburg, Fedor II de Rússia va enviar a Madrid l'influent Pedro Ivanowitz Potemkin, que donaria un número al famós cuirassat, al capdavant d'un seguici de vint persones. Potemkin, que va repetir la visita anys després, quedarà immortalitzat en un quadre que es conserva avui al Museu del Prado i mostra l?exotisme d?aquest primer ambaixador a Espanya. L'objectiu de la missió era aconseguir el suport de la Monarquia Hispànica a les negociacions de pau de Rússia amb Polònia i als seus enfrontaments amb l'Imperi Otomà, encara que això no es va materialitzar en res concret.
A la recerca d'un aliat
Els espanyols van entrar en conflicte territorial amb els russos per Alaska en temps de Carles III. Gaspar Melcior de Jovellanos va ser enviat a Moscou en qualitat d'ambaixador plenipotenciari per rebaixar tensions i tancar un acord que, amb les 13 Colònies creant els futurs EUA, podria ser millorat per a les dues potències. El començament del nou segle va patir un acostament, en aquest cas de part de l'Espanya de Ferran VII, cap al tsar Alexandre I, que com a vencedor de les napoleòniques guerres va quedar a l'escenari europeu com el gran referent de les grans monarquies.
El Desitjat Indesitjat no només va recórrer a Rússia per reconstruir la seva armada, cosa que va acabar en un desastre de dimensions catastròfiques, sinó que va pensar al Tsar com la solució als seus greus problemes amb els liberals. Abans de recórrer als seus parents anglesos per acabar amb el Trienni Liberal, el Rei d'Espanya va demanar al llunyà Zar de Rússia que enviés tropes a la península. Alexandre, cada cop més trasbalsat pels seus problemes interns, va declinar amb cortesia la invitació.
El Desitjat Indesitjat no només va recórrer a Rússia per reconstruir la seva armada, cosa que va acabar en un desastre de dimensions catastròfiques, sinó que va pensar al Tsar com la solució als seus problemes amb els liberals
Amb motiu de la pujada al tron del Tsar Alexandre II de Rússia (1856) va reactivar els contactes, trencats des de la Primera Guerra Carlina, entre tots dos països. L'extravagant Duc d'Osuna va encarregar d'aquesta tasca com a ambaixador a Sant Petersburg, on es va guanyar l'afecte de la cort i va fer una gran activitat social, política i diplomàtica. Encara que fins al juliol del 1858 no va ser nomenat “enviat extraordinari i ministre plenipotenciari a prop de l'emperador de Rússia”, el mateix Zar ja li va concedir abans tracte preferent només darrere de l'ambaixador de França. Així mateix, el va imposar la Gran Creu de l'Ordre Imperial de Sant Alexandre Nerki.
+ infoEspanyol de l'Azur Divisió.
Aquestes dates van coincidir amb el creixent interès dels intel·lectuals espanyols per Rússia. El 1857, Juan Valera va escriure 'Cartes des de Rússia' Durant la seva etapa com a diplomàtic a Moscou i al llarg d'aquell segle les obres de Tolstoi i Dostoievski van aconseguir arribar a Espanya a través, sobretot, de traduccions franceses. Un altre diplomàtic espanyol, Julián Juderías, principal divulgador del concepte de “llegenda negra” vinculada a Espanya, va ser un dels primers a adonar-se dels prejudicis irracionals que envolten Rússia i que tanti tenen en comú amb el seu propi país.
A principis del segle passat, Juderies, que dominava el rus, va denunciar a 'Rússia contemporània' (Madrid: Imp. Fortanet, 1904), una de les seves primeres obres, la visió distorsionada que Europa tenia d'aquest país a causa de la influència de la propaganda d'Alemanya, França i la Gran Bretanya. Temps després va fer el mateix amb el cas espanyol. Cal esmentar també la tasca de Sofia Casanova (1862-1958) a ABC divulgant amb pèls i senyals el que estava passant a Rússia.
Salvar el Tsar com a mar
Els vincles familiars entre Alfons XIII (la seva dona Victòria Eugènia de Battenberg era cosina germana de la tsarina i van compartir amb ella desgràcia de tenir fills hemofílics) i la família del Tsar Nicolau II van estrènyer a principis del segle XX les relacions entre les dues corts, just quan l'esforç bèl·lic exigit per la Gran Guerra va copejar de mort els Romanov, l'any 1917, despertant una força tan destructiva com el comunisme.
Igual que Alfons XIII, el Tsar, un boig del xerès espanyol, no va saber llegir el seu temps, ni va escoltar la gravetat de la revolució que va acabar privant primer del tron, després de la llibertat i finalment de la vida. Sense conèixer el destí de la família assassinada pels bolxevics, Alfons XIII i el seu govern van oferir asil al tsar, concretament perquè s'assentés a La Toja, l'illa gallega que avui allotja un balneari.
Els bolxevics finalment van reconèixer la condemna a mort del Tsar Nicolau II, a qui el govern comunista va considerar “culpable davant el poble d'innombrables crims sagnants”. Sobre els fets a la resta dels seus familiars van guardar un convenient silenci, cosa que va donar esperances a Alfonso de poder salvar-los. Lenin i els seus camarades van fer servir les negociacions per arrencar a Espanya un reconeixement a la legitimitat del seu govern a canvi de la llibertat de la família, cosa que òbviament no estaven en disposició de complir. Alfons XIII va perdre l'esperança, però no va aconseguir confirmar les notícies més tristos.
+ infoYeltsin i Félix Pons Donant-se la Mà.
Totes les idees sobre Rússia van canviar amb la Revolució. La por dels uns al comunisme i l'afició dels altres a aquesta ideologia va sobredimensionar a nivell propagandístic el que a Espanya va tenir escassa transcendència popular. Ni abans ni durant la Segona República les forces comunistes van aconseguir grans suports electorals, en part per al PSOE, amb representants obertament marxistes, cobrien aquest espectre ideològic entre les masses. A les eleccions del 1933, el PCE només va aconseguir un escó, i el 1936 no va passar de ser la sisena força més votada en un context on van créixer totes les esquerres. Si el comunisme va guanyar rellevància va ser, sobretot, per la decisió política de Largo Caballero de fusionar les joventuts socialistes i comunistes a les JSU (on hi havia Santiago Carrillo).
Borró i compte nou
En esclatar la Guerra Civil, la visió sobre Rússia es va polaritzar encara més. L'URSS de Stalin va donar suport a grans remeses d'or a la Segona República i va intentar immiscir-se en la política local. La propaganda franquista va encoratjar la por als soviètics, '¡Que vénen els russos!', va recolzar durant la Segona Guerra Mundial l'enviament d'espanyols voluntaris a lluitar a l'anomenada Divisió Blava en territori rus. En aquesta mateixa lluita, van ser molts els antics republicans que, entre els 6.000 espanyols refugiats a la Unió Soviètica, van lluitar al seu exèrcit.
+ infoFinal de l'Eurocopa disputada entre Espanya i Rússia.
Tractes entre tots dos països es va restablir gradualment a partir del 1963 i per complet el 1977. Franco va desinterrar de manera freqüent el fantasma de l'URSS en clau nacional per justificar el seu paper internacional com a aliat dels EUA, però fins i tot va permetre certa normalització. La final de l'Eurocopa del 1964, que es va disputar el 21 de juny del 1964 a l'Estadi Santiago Bernabéu, va enfrontar Espanya i la Unió Soviètica amb resultat favorable per a la rojigualda. Els esdeveniments esportius com aquest van ser els principals llocs de trobada per a tots dos països durant aquestes dècades.
Amb la desintegració de l'URSS, Espanya va normalitzar completament les relacions diplomàtiques amb la Federació Russa independent el 9 de desembre de 1991. a Espanya. Per la seva banda, el Rei Joan Carles I va visitar Rússia al llarg dels anys següents en un intent de millorar els contactes econòmics i culturals.
Des del 2014, les relacions amb Espanya, igual que amb la UE, estan pactades pel conflicte de Rússia amb Ucraïna i per la presumpta ingerència de Rússia al Procés de Catalunya. Davant les afirmacions que Rússia és una amenaça en algun sentit per a Espanya, Vladimir Putin les va titllar d'“un nou disbarat” i va subratllar que els russos estimen Espanya. Segons dades del 2021, a Espanya viuen 79.485 persones amb nacionalitat russa, cosa que representa una quantitat molt inferior als 112.034 ucraïneses.
