“El 23 de novembre de 1221, quan les nits més llargues, quan la tardor toledana sol ser més humit, trista i freda, com amb un mal presagi, naixia un nen d'estirp règia, a qui anomenarien Alfonso, en alguna estada dels Palacios Reales de Toledo, situat al costat del gran panorama de la vega del Tajo, que llepava els seus fonaments en endinsar-se al contorn de la ciutat on s'inicia la gran fallta que ho circumda”. Així comença l'eloqüent radiografia que sobre la figura Alfons X 'El Sabio' va dibuixar el 1984 el metge Rafael Sancho de Sant Román, director de la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Històriques de Toledo en aquells anys.
Aquest article, publicat al diari Ya de Toledo l'abril del 1984, va ser escrit amb motiu del VII Centenari de la seva mort per l'eminent psiquiatre i investigador toledà, que es va celebrar el 2018.
Hi hissa un diagnòstic de la vida del monarca, amb les seves llums, i ombres, sota el títol “Rei savi i home desgraciat” i destaca que la seva “major grandesa i la seva major desventura va estar a haver de realitzar una sèrie de tasques que mai va desitjar”, com a “guerrejar”, pesa a la seva naturalesa pacífica. El rei més savi, però el més dissortat i qui, a l'ocàs de la seva vida, “es va trobar sol, abandonat, fracassat, traït, i destronat pel seu propi fill”. A més, l'article integral publicat l'1 d'abril de 1984:
“Rei savi i home desgraciat”
El 23 de novembre de 1221, quan les nits més llargues, quan la tardor toledana sol ser més humit, trista i freda, com amb un mal presagi, naixia un nen d'estirp règia, a qui anomenarien Alfonso, en alguna estada dels Palaus Reals de Toledo, ubicats davant de la gran panoràmica de la vega del Tajo, que llepava els seus fonaments en endinsar-se al contorn de la ciutat on s'inicia la gran fallta que el circumda. És la seva mare, Beatriz de Suavia, filla de Felip, emperador d'Alemanya, i el seu pare, Ferran III de Castella des de 1217 i de Castella i Lleó des de 1230. el futur depararà aquest nounat hispà-alemany, a qui el temps i la història convertiran al X dels Alfons i al que coneixeran com el “Rei Savi” les següents generacions.
Hauria volgut fer tan sols unes breus reflexions sobre el seu tarannà merament humà, sobre el més íntim de la seva persona, però sigui conscient de la impossibilitat de fer aquesta abstracció, aquesta desvinculació de la condició de rei amb ambicions imperials, de guerrer, de polític , de poeta, d'estadista, de científic, de jurista, ja que tot això i molt més va arribar a assumir en la seva complexa personalitat el monarca castellà. Qui tingués l'hàbil i màgic escalpel que pogués dissecar, delimitar i delimitar les diverses qualitats i atributs del Rei Alfons, per poder arribar a descobrir l'última estructura, nua, del seu esperit, de la seva veritat mateixa!
Figura pecat per
Alguns dels seus biògrafs han pretès trobar a la seva arrel alemanya la raó d'alguns trets del seu caràcter, però, això és, sens dubte, notòriament insuficient. Alfons X, s'ha dit amb justícia i retirada, constitueix una figura excepcional, per molts motius, molt superior al seu temps, sense comparació possible, és una singularitat irrepetible.
És probable que, a més de la seva brillant genialitat innata, l'explicació s'hagi de buscar al magisteri rebut penjant de la seva infància i adolescència: el pare, Sant Ferran, amb ànima de poeta, amant de la cultura i impulsor de catedrals, va haver de proporcionar-li, sens dubte, una acurada educació intel·lectual i artística. Hi ha referències molt primerenques i eloqüents que denoten la seva gran sensibilitat estètica i humanística, com quan va impedir la demolició de la Giralda sevillana o quan va propiciar la restauració de la Mesquita de Còrdova.
Home pacífic, culte i sensible, es va veure obligat, però, a guerrejar, fins i tot amb èxit, especialment en els primers temps del seu regnat. Forçat a ser violent en un temps de violència, suposem el drama íntim que això suposaria en el seu esperit delicat i transcendent: inclinat al maneig de la ploma, va haver d'empunyar l'espasa; l'estudi dels pergamins va ser substituït pels camps de batalla; la música i la poesia, es converteixen en imprecacions i crits d'horror i mort, cops de sorra; la seva afició pels jocs d'entreteniment, com els escacs, es mudaven en conteses reals i cruentes; lover of explicar la història, va haver de fer-la, déshacer-la i patir-la ell mateix, en el present inexorable; insígnia jurista, va haver de protagonitzar la injusta llei de la guerra; els seus ulls, acostumats a mirar les voltes celestes, van haver de baixar fins a les muralles i torrasses enemics; figura central de l'Escola de Traductors de Toledo, en la seva tercera i última etapa (el Toledo tardà o tercer Toledo de Schipperges), va haver de trocar, en fi, la companyia i el, sens dubte, saborós col·loqui amb els savis congregats a Toledo , per reunions i entrevistes difícils i compromesos, amb interlocutors experts en trampes, argúcies i enganys, que, probablement, sorprendran en més d'una ocasió la seva habitual bona fe de científic amant de la veritat. Va ser, doncs, el rei Alfons un home la major grandesa del qual i la desventura més gran va estar a haver de dur a terme. Durant gairebé tota la seva vida, tan diversa com fecunda, una infinitat de tasques a què li obligava la seva responsabilitat històrica i que, segurament , mai va desitjar.
Familiar Ferides
Però particularment dolorosa li podria resultar l'hostilitat procedent del seu propi àmbit familiar; i així, va haver de patir el greuge, la ingratitud i la incompressió, en primer lloc dels seus germans, principalment de l'infant Enrique; de la seva dona, la senyora Violante, que també arriba a abandonar-lo amb els seus néts, enutjada per qüestions dinàstiques; però, sobretot, serà el seu fill Sancho -el futur Sancho IV- de qui rebrà les més lacerants ferides que van minar els seus últims anys de vida.
El 1275, Alfons va tornar de Beaucaire, d'entrevistar-se amb el papa Gregori X; Torna malalt i sense cap esperança ja del somni imperial que va animar gairebé tota la seva existència; els seus regnes estan envaïts pels musulmans i el seu primogenit don Fernando de la Cerca mor a Vila-real, obrint-se amb això a un greu problema successori que va culminar el 1282, quan a Valladolid, una Junta composta per nobles i prelats, pren la decisió de deposar al rei alfons a favor del seu fill don Sanç, més decidit i violent. El 'Rei Savi' a l'ocàs de la seva vida, es troba sol, abandonat, fracassat, traït, i destronat pel seu propi fill. En consonància, doncs, amb aquesta paradoxa permanent i contradicció que va ser la vida d'Alfons X, plena de llums i ombres, de glòria i pesadum, podem estar d'acord que alhora que el més savi, va ser també el més desgraciat dels monarques castellans.
Però, una vegada més, don Alfonso ens sorprèn amb un últim gest d'energia i autoritat, i amb data 8 de novembre el 1282, a Alcázar de Sevilla, dicta sentència desposseint don Sancho de tots els seus drets, comptant per això amb la lleialtat del regne de Múrcia, part d'Extremadura i moltes ciutats de Castella. En el seu testament, redactat en la postrera malaltia, pel que sembla cardioesclerosi, nomena successor el seu nét don Alfonso de la Cerda, fill del seu primogenit don Fernando.
Finalment, el 4 d'abril del 1284, quan Sevilla s'omple de flors, clarejava per al gran rei toledà Alfons X una nova i eterna primavera: la d'una immortalitat del seu geni i saviesa, per totes les generacions venidores.
