SEGUIR
Tal dia com avui, fa 210 anys, va promulgar Espanya la primera Constitució. L'Estatut de Baiona havia estat un mapa atorgat, no es va produir a Espanya ni de bon tros va sorgir de la nació espanyola. Tot i els brevíssims períodes en què va estar vigent, la llum de la Pepa encara ens il·lumina. Aquí va irrompre a la història la nostra nació, escoltada com a poble sobirà, a través del seu memorable Article primer: “La Nació Espanyola és la reunió de tots els Espanyols d'ambdós Hemisferis”.
Els processos d'emancipació la van anar delmant fins al gran desastre del 1898, l'amargor del qual arrossegarien generacions d'intel·lectuals. La primera derogació de la Pepa va arribar el 1814 a la mà del Rei feló. Les pròpies emancipacions no
Hauria estat possible sense la baixesa de Carles IV i de Ferran VII, culpable d'un buit de poder que només el poble va remeiar enfrontant-se a les tropes de Napoleó. De les 'juntes' amb què es va omplir el buit, esteses a Amèrica, en sortirien nous poders que els criolls ja no abandonarien. Sí, els criolls; no van ser precisament els nadius espanyols els impulsius de les independències.
Trobat molt. Espanya ja no és als dos hemisferis, no existeix per sota de la línia de l'equador. Si prenem com a línia divisòria el meridià, seguim al mateix hemisferi occidental ocupant, pesa una dimensió considerable, una quaranta part del que Fumos com a Imperi. També som Occident en un altre sentit més interessant: tenim una democràcia liberal. El garant principal que seguim així és la nostra pertinença a la Unió Europea més que no pas la nostra voluntat. Avui no semblem tan decidits a defensar les llibertats com la generació que les va presentar.
No només actuen aquí les forces que empenyen la democràcia liberal cap a formes desvirtuades, cap a l'autocràcia, cap al desdibuixament de trets definitoris de l'Estat democràtic de Dret: la divisió de poders, la igualtat davant la llei. Es pot considerar un fenomen occidental l'abandonament gradual del principi d'igualtat liberal darrere d'un 'principi d'equitat' que es tradueix en la pràctica en una infinitat de discriminacions 'positives'. Cadascuna discrimina negativament els que no pertanyen a aquest o aquell grup identitari. Potser cal recordar aquí el problema del feminisme de quarta onada, que s'està imposant al feminisme de resultats. El nou feminisme esborrarà la dona en la mateixa mesura que avança l'autodeterminació de gènere. Potser convingui subratllar també, com tantes vegades, el que és evident: la dona no pertany com a tal a cap grup minoritari, ja que tendeix a ser la meitat de qualsevol població gran. Coses de la llei dels grans números. No incloc per tant, si és que cal aclarir-ho, les veritables polítiques feministes entre les formes de discriminació positiva de grups identitaris. In les fórmules de conciliació intel·ligents hi ha la solució als problemes que van seguir aquí una vegada la igualtat davant la llei va ser un fet, i també una vegada aquest principi incorporat l'aplicació de polítiques d'igualtat d'oportunitats.
Cal insistir-hi: no és un fenomen purament espanyol, ni de lluny, l'escamoteig del principi d'igualtat clàssic per convertir-lo en principi d'equitat, entès com la discriminació sistemàtica per corregir biaixos. Quelcom incompatible amb la igualtat liberal, com saben millor que ningú els teòrics de les causes identitàries. Sí que destaca Espanya, per desgràcia, en una altra modalitat de liquidació de la democràcia: la instauració de diferents estatus per a diferents territoris. Per fer servir l'expressiva i encertada fórmula, es van consolidant a Espanya les 'ciutadanies de primera, segona i tercera'. Quina ostenta vostè?
Depèn de la intensitat amb què la seva comunitat hagi explotat políticament les seves particularitats. O de com està tractant els que tenen el castellà per llengua materna si hi ha una altra llengua oficial. De fet, eradiquen l'espanyol de l'espai públic sigui quina sigui la situació. Sempre sota l'excusa que la llengua oficial minoritària és 'pròpia'. Impròpia és doncs la majoritària i comuna. Sí, també Feijóo ha practicat aquesta discriminació.
No ens hem d'enganyar gaire amb les possibilitats de redreçar la situació. Com a disc de ratllat, els diferents nacionalismes perifèrics (es reconeguin o no com a tals) insisteixen que protegeixin la seva llengua pròpia, i esgrimeixen l'excel·lent salut de l'espanyol o el castellà. No importa moltes vegades se'ls recorda que els governs no hi són per exercir l'enginyeria social sinó per gestionar la cosa pública. Tant se val quant s'insisteixi que els drets són dels ciutadans, no de les llengües, argument al qual hauria de ser assenyat qualsevol demòcrata. Sí, l'espanyol ho parlen gairebé sis-cents milions de persones i la salut és envejable. Però l'educand veí de Catalunya no té a la pràctica cap dret a estudiar en el seu idioma. The només assisteix en teoria: una quarta part de les hores lectives s'han d'impartir en castellà. El respecte o no a aquesta resolució discreta del Tribunal Constitucional serà un bon indicador del moment de desvirtuació de la democràcia en què ens trobem.
“La Sobirania resideix bastant a la Nació [és a dir, a 'la reunió de tots els espanyols'](Article tercer de la Constitució de 1812). “La sobirania nacional resideix al poble espanyol”. (Article 1.2 de la Constitució de 1978). More than hereus de Cadis, som el mateix poble 210 anys després, atès que el subjecte sobirà és idèntic. Fem-nos-en mereixedors. Visqui la Pepa!
