SEGUIR
- Pagasarri
- Respondones
- Gulliver
Algú ha parlat de Shakespeare? Sí, Antonio Lucas, a 'El Mundo' de divendres. Jo també vaig pensar, al principi, que alguna cosa n'hi havia. De Yago induint el Moro a l'uxoricidi, per allò de “la gelosia maleïda van ennuvolar els seus ulls”, però això no té a veure amb Shakespeare. Ni tan sols amb la cobla d'Oliva i Mostazo. Molt més amb Ibáñez, Francisco, el de l'Escola Bruguera (no pas confondre amb Paco Ibáñez). No va d'Otel·lo, sinó d'Otilio. O mar, de Pepe Gotera i Otilio, nyaps a domicili. Amb el seu toc espiorro municipal a l'estil Mortadel·lo i Filemó. I un altre al 13 Rue del Percebe, Llegeixi's Gènova.
Vénen tots dos, Pepe Gotera i Otilio, de fer el codony per
the terrible steppa castellana, i no s'han acordat del Cid ni dels mals mesturers que el van acusar davant del Rei Alfons VI de quedar-se amb comissions dels tributs de les taifes, ni de com va acabar l'assumpte malgrat el desterrament de l'heroi. Sense l'enveja, com se sap, no s'hauria escrit el Poema del Cid (ni el Gènesi). No es van utilitzar que aprofitessin la campanya militar de Mañueco per llegir la versió original del Poema, la de Per Abbat transcrita pel senyor Ramón Menéndez Pidal, però no haurien pogut tirar-se a la butxaca una edició per a escolars. Per exemple, la de Ricardo Baeza (Buenos Aires, Atlántida, 1952), que a la pàgina vuitena del seu pròleg resumeix perfectament el rerefons de la qüestió: “Encara que home de prites singulars, don Alfonso, com a infant mimat i malcriat que fos, era sensible a l'afalac i probable a l'enveja, sentiment aquest últim que sens dubte corroboraven, en el cas particular del Cid, la invencibilitat d'aquest al camp de batalla i la sort contrària que, en canvi, van haver de tenir sovint les armes per a Don Alfonso”. Per cert, el Rei Alfons, quan infant, es va malcriar a Palència, juntament amb el seu mestre, el bisbe Raimundo. O sigui, que doble pecat el de Pepe Gotera, que ni tan sols freqüenta els que podrien ser els seus clàssics del barri.
Pitjor és això d'Otilio, de l'horta del Segura, que no reconeix en si mateix l'enveja perquè la confon amb l'enveja. El seu propi otil particular i subaltern, Otilio Casero, famós per confondre reiteradament i telemàticament la dreta amb l'esquerra, ha rebut del seu cap l'encàrrec de promoure una desperada operació de salvament de Pepe Gotera, que s'ofega en tanta filtració acumulada (so badly pintava l'assumpte, a sobre, de la fira de Trujillo li han portat un guarniment). Confusió de confusions, com deia Joseph de Vega o Joseph Pens a propòsit de la Borsa d'Amsterdam, remenant a l'Ecclesiastès.
Pel que fa a l'objectiu a batre, diguem-se Desdèmona o la Malvada Jezabel, és obvi que Otilio ha punxat en os. D'oliva. Al final, que les tragèdies tornen com a comèdies i els cantars de gesta com a còmics. Quin trist exemple estem donant a la joventut, amb la de coses que hem vist, amic Chéspir!
