07/02/2022
Actualitzat a les 6:48 pm
In el pont de Gran Belt, 18 quilòmetres de formigó i cables d'acer, el tercer pas elevat més llarg del món, vaixells o semicreuers passant per sota de les forquilles, la naturalesa a ser capritxosa. Igual que la pluja, o l'absència d'ella, va col·locar Yves Lampaert com a líder el primer dia, el just de cara va forçar una insuflada afluixament del gran grup durant l'interminable trànsit sobre l'aigua. Allà on s'esperaven proeses, ventalls, el grup disgregat i una gran marxa de titans descompostos, es va veure una columna lenta frenada per l'aire, moltes precaucions i una caiguda amb la meta a la vista. A l'esprint acudeix puntual el Quick Step, equip que es pot permetre el luxe de prescindir del campió del món Alaphilippe, i no deixa de guanyar etapes. Esquena amb esquena en aquest Tower. El jersei groc, vencedor al pròleg, va ser el launcher que va encarar l'última recta al capdavant per posar en sort Fabio Jakobsen, el velocista debutant que va tornar a la vida després del seu paorós accident gairebé letal a Polònia.
[Classificació de l'etapa i general]
Bernardo Ruiz va ser el primer espanyol a passar al podi del Tour ia guanyar una etapa del Giro. Ell, que es va dedicar al ciclisme perquè exercia el straperlo, contraban d'oli o pa per poder menjar a l'Espanya de la postguerra, va declarar fa anys ABC. “Al Tour ningú et pot perdre. Només cal seguir el passadís de la gent”.
El Tour va visitar Dinamarca i de l?aposta pot sorgir el dubte de la resposta, però no. Al Tour sempre hi ha un passadís de gent. Ho va haver en patell a la sortida de la cursa in Gran Bretanya in 2014 i n'hi ha a les carreteres daneses. Moltíssima gent entusiasmada amb el ciclisme, ara que el petit país del Bàltic és una potència. Diu ciclistes han pres la sortida al Tour, un més que Espanya.
L'etapa, però, té una decepció perquè al camí només queda reflectit els braços al cel de Magnus Cort Nielsen, vencedor de tres etapes a l'última Vuelta a Espanya, en creuar l'últim turó del dia que l'acredita com a provisional rei de la muntanya.
El pont de Gran Belt recorda aquell pas de Gois, la carretera submarina que va ser destruïda per Alex Zulle el 1999 en el primer desafiament davant Lance Armstrong. L'esperança ve de qualsevol manera, inevitable en un camí que travessa les profunditats del mar. Del costat dret, de l'esquerre, lateral diagonal, hi caben totes les maneres possibles. La naturalesa decideix. És frontal, de cara, directe a la boca, no fa mal al gran grup, no ho fractura, no genera ventalls ni tensió, només alentirà la marxa.
El ritme del grup cau als 38 quilòmetres per hora, però no passa res. Acaba el pont amb un parell d'ensurts (cau el líder Lampaert, també Rigo Urán) i en terra ferma una muntonera va produir que el gran favorit Tadej Pogacar salva amb habilitat.
L'esprint és territori Quick Step, el millor equip del món sense un líder per a la general que el sostingui, pluriactiu a tots els terrenys, molts ciclistes guanyadors, esperit coral decidit, una fórmula d'acció molt rendible. És el mallot groc del Tour, Yves Lampaert, el que agafa les regnes per llançar el seu velocista, Fabio Jakobsen, el que ja té a casa Mark Cavendish, el que també tapa Alaphilippe. Van Aert comenta el seu triomf perquè per això és el príncep del ciclisme, una estrella, però no arriba al nivell. Primera de Jakobsen en el seu debut a la cursa, segon del millor equip de la plantilla. Van Aert, pels sis segons de bonificació a la meta, és el nou líder.
Informar d'un error
