La bona victòria clara d'Emmanuel Macron a les eleccions presidencials que s'han celebrat a França va representar una notícia per a tot Europa. En aquesta greu circumstància, amb una terrible guerra en el passat més immediat, una crisi econòmica en cinernes i absència del lideratge d'Alemanya a què estem acomodats durant les darreres dècades, el millor per a l'estabilitat d'Europa és mantenir la calma i evitar maniobres brusques de cap mena. Ara bé, no és bo ni per a França ni per a Europa que un país central de la UE sigui governat per un president a qui uneix la majoria de votants han recolzat només com a mal menor, simplement com a remei per evitar la victòria de la candidata nacional- populista , Marine Le Pen. Macron no va passar per alt que va ser elegit no tant pels seus mèrits sinó per la insuperable al·lèrgia que Le Pen va produir en una part de l'electorat, mentre que una abstenció de les més altes de la història de la V República assenyala clarament que el grup de votants més nombrosos és el dels que no han volgut donar suport a cap dels dos candidats, cosa que pot interpretar com una demostració que no els importava que hagués guanyat l'un o l'altra. Per a aquells que solen fer comparacions, aquest sistema de votació a doble volta no és immune a la realitat social que viu actualment a Europa, per la qual cosa la fórmula pateix totes les tensions que han produït en aquesta passada legislatura, des de l'emergència de l'Insurrectionary El moviment de les armilles grogues a les grans manifestacions per les mesures contra la pandèmia, s'han deembocat en un pols entre un president poc o gens popular i un aspirant que va suscitar tants suports com rebuig visceral. Totes aquestes tensions socioeconòmiques segueixen latents i reapareixeran tard o d'hora com un factor divisiu a la vida dels nostres veïns anglesos. Aquesta és la segona vegada que es van enfrontar als dos mateixos candidats, Macron i Le Pen, i els electors han assistit a aquest pols, que segurament serà l'últim entre ells, una altra vegada amb aquesta angoixa que no hauria de sorgir en un esdeveniment del que depèn els propers cinc anys a la vida de tot el país. Tots dos són representants de sectors polítics que no vénen de l'organigrama tradicional de contrapesos entre els partits de centredreta o centreesquerra, que ha desaparegut totalment del panorama polític. França no és el primer país europeu on s'ha produït aquest fenomen i l'experiència del que ha passat en altres casos constitueix una advertència de com el mecanisme electoral pot continuar funcionant, però ho fa en una direcció que condueix a la pràctica difusió de la democràcia. En circumstàncies normals, les dues derrotes van poder dur a terme la retirada de Le Pen. Per la seva banda, Macron ha de dedicar aquest segon mandat que ha rebut –també una cosa extraordinària en les darreres dècades– per corregir aquesta deriva que va erosionar els fonaments de la cohesió del país perquè altrament el més probable és que d'aquí a cinc anys es enfrontaran dues opcions també populistes i demagògiques, només una d'extrema dreta i una altra d'extrema esquerra.
