Parla Alejandro Valverde amb veu entretallada i suau al costat del llac Como, mentre les imatges de televisió mostren quatre banderes espanyoles entre els sis primers classificats del Giro de Lombardía. “Estic molt content, sento alegria després d'haver fet 21 anys al ciclisme, d'haver gaudit molt, però cal deixar el pas als joves”, explica el murcià i en el seu missatge es trasllueix cert fastigueig perquè diu adéu en un moment extraordinari de forma, 42 anys. A la clàssica de les fulles mortes, delicious recorregut per ports i llacs del nord d'Itàlia, cinquè monument del curs que tanca el gran ciclisme 2022, quatre espanyols ingressen entre els sis millors. Enric Mas, segon, Mikel Landa, tercer, Carlos Rodríguez, cinquè i l'homenatjat, Valverde, sisè. A tots va vèncer el número u del ciclisme, Tadej Pogacar, incontenible amb la victòria à la vista en un mà a mà amb Enric Mas tan emocionant com predictible en el déenllaç.
Valverde va tornar a les imatges que l'entrega el ciclisme, els aficionats, les pancartes que saludaven la seva retirada juntament amb les que proclamaven l'admiració de Vincenzo Nibali, el 'Tiburón', que també deia adéu des d'un esglaó molt diferent del murcià. No és en forma i no pot lluitar per les places d'honor.
A Valverde l'acompanyen la seva dona Natalia i els seus quatre fills, Alejandro i Iván, nascuts del primer matrimoni, i Pablo i Natalia, amb la seva segona esposa. El mimen les xarxes socials, que es vulquen amb el ciclista retratat pels seus semblants com a humil i agraït, persona sense rancúnia que passa pàgina sobre els passatges negres de la seva vida i somriu al cel per haver gaudit d'un esport meravellós.
L'enalteixen en un passadís els seus companys, que no tenen una mala paraula per a ell, sinó reconeixement i alçada de mires per al fill del transportador que sempre suspenia a l'escola, però la noblesa i la disposició de les quals per al treball en grup queden fora de tot dubte .
Valverde vol estar concentrat, necessita la competició per a sensse viu, li agrada la seva professió, no coneix un altre món que l'entrenament diari a la calor de la seva terra murciana, a l'ambient que genera la seva 'grupetta' cada dia, a la parada amb cafè de rigor al bar de sempre per deixar anar el somriure, i en les dades que lliura el pulsòmetre al seu preparador per acarar que el seu cos va néixer per ser ciclista.
Vol guanyar Il Lombardía perquè ningú no ha dit el contrari respecte a la relació entre la seva edat, 42 anys complerts a l'abril, i la seva condició física, superlativa en aquest final de temporada en què el seu equip, el Movistar, es mostra irreconeixible.
Només un espanyol, Purito Rodríguez, ha guanyat l'abans anomenat Giro de Lombardía. Va ser el 2012 i el 2013. Valverde busca un comiat a l'altura d'Alberto Contador, que va marxar del ciclisme amb una rutilant victòria al cim de l'Angliru, la muntanya assassina d'Astúries, a la seva última Volta a Espanya. Valverde creu, així ho decreten les seves últimes actuacions a les clàssiques italianes.
I tant com ell, creu el seu equip, que treballa dues bandes en una simfonia estimulant. Si no és Valverde, serà Enric Mas, efervescent i lúdic, solt com un llaç alvent, feliç a la bicicleta. El Movistar va abandonar el seu habitual esperit conservador i es va disposar a dominar la carrera, a sotmetre el cavall de les escapades, star present ia mirar de cara al triomf.
Alejandro Valverde somia amb el seu pla idíl·lic en passar pel santuari de la Madonna del Ghisallo, point of peregrinació dels ciclistes de mig món amb el museu dedicat a les llegendes i la seva mística ubicació al cim de la muntanya que sol acollir la meta de Il Llombardia. Ja no hi és Nibali, desplaçat per l'edat i la baixa forma.
Manen el Jumbo i l'UAE, parella de moda des que el Tour va aparellar Vingegaard amb Pogacar. Els deixebles de Matxín circulant com a locomotora, Almeida, Hirschi, Majka, els seus potencials aspirants a guanyar la carrera i deixen la seva suor per a Pogacar.
L'eslovè no és de frenar, sinó d'accelerar, i al mur del Civiglio (quatre quilòmetres tremends al 10 per cent) s'afanya a posar la cirereta al pastís. Al rampell del doble guanyador del Tour la carrera es va separar: tots enrere, inclòs Valverde, excepte dos espanyols, Enric Mas i Mikel Landa. Confirmació de l'exuberant forma i confiança del mallorquí en aquest tram de l'any, i sorpresa total del vitorià, un vers solt al ciclisme i la vida.
Pogacar estirar el coll, però no deixa mai Enric Mas, cames de ferro, fe després del seu ànim perdut al Tour, un altre tarannà. Mas repplica amb un bon contracte ia l'eslovè li costa tancar l'avantatge. Landa fa la goma, amunt i avall segons les accelerades.
Als descensos que té Enric Mas la trituraven la moral juga la carrera. La por de les caigudes, les males traçades i l'horitzó d'un cos magolat són ara relleus ferms a l'eslovè, que no vol la companyia de Landa i continua pressionant la pujada al San Fermo.
Enric Mas no cau i el va substituir en el propòsit festiu Alejandro Valverde. Un Movistar a la caça de Llombardia. La parella es va presentar a meta en un cara a cara, que es comenta amb ferotgia el mallorquí. Tira l'esprint buscant la sorpresa, però Pogacar és una bola de músculs en moviment. Reacciona amb solvència, s'expressa i guanya la cursa.
Arriba Landa tercer i sol, magnífic el basc. Més enrere Higuita i Carlos Rodríguez, cinquè el granadí. Es van avançar al gran grup de notables, on Valverde esprinta per imposar-se al grup i dir adéu amb la mà esquerra al seu món. La vida.
