Tinc tot el judici que se li escapa a molt polític esquinçant-me la geniva. Tinc els queixals i el judici per saber el que està bé i el que està malament i això és senzillament una fotuda. Com un nadó sense mossegador m'he passat la nit en blanc, mirant el sostre i no va veure el mar per enlloc. Tinc un queixal del judici que envesteix sense lloc per sortir i talonejant com una bailaora a dalt del Sacromonte de la meva boca. Tot l'estiu fora i aquí dins una ressaca sense jugar. Cal escriure un article, i després un altre i després un altre, fent fora els queixals i sense perdre el judici. Es van parint les lletres com a molars en fila índia, i de cada lletra una frase i de cada queixal una maixella. He passat la nit portant-me la mà al flegmó i sospesant que el menys és que em convalidessin Dret i la carrera judicial. Més tard m'he vist fiscal de Pedro Sánchez –“i de qui depèn la fiscalia, eh”– i he preferit prendre'm un Nolotil al que sorgeixi. He seguit la nit sencera a dormir. “El somni de la raó produeix monstres” i el despertar dels queixals s'assembla al judici final. Penso, fins i tot, a treure'm el queixal com Tom Hanks a 'Naufrago'… I no em sembla tan mala idea. Els queixals del judici són l'última ferma que ens queda, la certesa no variable que el dolor és real. I això cap govern no ho pot fer. O sí, si als seus socis els dóna per reformular la història i convertir-la en llei i en un atropellament vergonyós. Penso en tots els polítics sense judici, els que de tant donar l'esquena al que està bé ja no saben discernir entre allò ètic i allò deshonest. Els que han fet carrera sense cap remordiment a base de fer callar –i no parlo de la moral pròpia–, sinó a tots els que els van avisar que el bé comú no tenia res a veure amb el seu personal. No dormo i no llegeixo, que és l'únic que fa falta un escriptor. José Luis Borges i Que deien que la salut precària que els havien tingut al llit part de la infància els havien convertit en escriptors. A mi el que em permet escriure i dormir bé. Com millor dormo, millor em surten les metafores. Per això el Quixot es va quedar sonat, de nits d'insomni i no de tanta novel·la de cavalleria. A aquestes hores de la matinada ja no distingeixo entre el savi Frestón i aquests polítics amb queixals i sense judici que fan i desfan una setmana vista en plenes maniobres de supervivència. No sé si a algú li interessen els meus queixals, ni tan sols a mi, molt menys al meu dentista que estarà dormint una cama solta. És estiu i el lector vol novel·les llargues. Jo avui em conformo amb una migdiada ampla.
