A ningú no es va escapar, amb 86 anys i evidents problemes de salut –per més que insisteixen que l'Església es governa amb el cap i no amb el genoll– el pontificat de Francesc ha entrat en la fase final. Una darrera etapa a la qual podem posar una data d'inici: el 31 de desembre del 2022, el dia de la mort de Benet XVI.
I no tant perquè el Papa emèrit hagi influït aquests gairebé deu anys en el seu antecessor. En canvi. Benet XVI ha servit de fre als conservadors corrents, als cardenals que s'hi van acostar a la recerca d'un líder que abanderés les seves posicions davant de les reformes que promovia Francesc.
Li agrades o no –les evidències marquen però bé el segon–, per a Francesc, Benet XVI va encarnar un ancià i venerable pare, com el patriarca fundador d'una empresa familiar que es va retirar per deixar el govern en mans dels seus fills, però al que encara deuen respecte i obediència. Ara, mort el pare, el fill es queda sol. No té ningú per davant que el contingui. Però tampoc que us aconselli i reconduïu, si arriba el cas.
El problema és que el 'fill' té 86 anys i diversos fronts oberts, moltes expectatives creades entre els seus seguidors més acèrrims, i molt poques respostes. Tot i això, malgrat l'edat –a qui ni Joan Pau II, mort, ni Benet XVI, per renúncia, ja eren Papes– Bergoglio no té previsió de renunciar, ni tan sols ara que no té el condicionant de generar una Església Pontificis vius.
Ben al contrari, la seva agenda no fa presagiar una renúncia immediata. Francesc sembla haver posat, de moment, l'horitzó el 2025. A final de mes inicia un viatge al Congo i al Sudan del Sud, a l'estiu anirà a Lisboa i és molt probable que s'acabi l'any visitant Oceania. A l'octubre començarà al Vaticà la fase universal del Sínode de Sinodalitat que, fa poc, va allargar fins al 2024. I, l'any següent, el plat fort, el gran jubileu per commemorar els 2025 anys del naixement de Crist.
Una diary atapeïda, impròpia d'un mandatari proper als 90 anys, però que no impedeix que a la Santa Seu, ia la mateixa Església catòlica, veiés un ambient de fi de pontificat, propi també de les diòceses quan s'acosta l'edat que el dret canònic obliga els bisbes a presentar la seva renúncia.
Un clima que es caracteritza per les decisions precipitades dels pastors, conscients que queda poc temps i que queda poc temps i que governar amb mà esquerra ja no és el camí més efectiu. Mentrestant, els qui els envolten –la Cúria en el cas del Papa– comencen a moure's de forma soterrada, tractant de forjar aliances que li permetin situar-se a l'incert, però segur i proper, futur, però sense trencar del tot els llaços amb un present del que desconeixen quant seguirà sent-ho.
Els possibles canvis
Sobre aquestes decisions, Francisco ja n'ha donat algunes mostres, com la intervenció a l'Opus Dei, Càritas Internationalis o l'Ordre de Malta. que se sumen a les que ja van fer al Sodalici de Vida Cristiana, els Heralds de l'Evangeli i moltes altres entitats que han considerat sanejar per alguna raó.
Però el gran moment per comprovar serà fins on arribaran els canvis el Sínode de la Sinodalitat. Les més de 100 síntesis nacionals són molt diverses però poques eludeixen tractar, en major o menor profunditat, els temes polèmics que sobrevolen el debat intraecclesial: ordenació de casats, celibat opcional, més paper de la dona a l'Església fins i tot arribant al sacerdoci, benedicció de parelles homosexuals, revisió de la moral sexual o una implicació més gran dels laics en els processos de govern de l'Església i en l'elecció de sacerdots i bisbes.
Per a cadascun, Francisco ha tingut frases molt cridaneres i mediàtiques -com el “sóc qui jo per jutjar” els homosexuals o el no “hem de reproduir-nos com a conills”, en referència a les nombroses famílies–, però a la pràctica no ha canviat ni una línia de la doctrina de l'Església pel que fa a aquests temes.
Quan més a prop va estar va ser al sínode de l'Amazònia. El 2019, després de moltes discussions, el document final aprovat en presència del Papa va proposar l'ordenació d'homes casats i seguir estudiant el diaconat per a les dones. Només depenia ja de la decisió del Papa donar o no validar les propostes. No ho va fer. A l'exhortació amb què donava per conclòs el sínode va tancar la porta a totes dues possibilitats.
Al mig s'havia donat un dels episodis més tensos en les relacions entre el Pontífex regnant i l'emèrit. El cardenal Sarah, prefecte per al Culte Diví, va publicar un llibre, en principi escrit a quatre mans amb Benet XVI, en què negava la possibilitat d'ordenació als 'viri probati' (homes casats). El text es va sentir com una condemna a la intenció de permetre l'accés al sacerdoci als casats per part de Francesc, previsible llavors, ja que no se n'havien publicat les conclusions.
Sarah es veu obligada a admetre que ha escrit el llibre en solitari i ha parlat tot sol amb unes apunts que li ha facilitat el seu Papa emèrit. El secretari personal de Ratzinger, Georg Gänswein, que havia facilitat la trobada, també es va veure esquitxat i encara que va qualificar la situació de «malentès», des d'aquell dia va deixar d'exercir les seves funcions com a prefecte de la Casa Pontifícia i de seure al costat de Francisco a les audiències públiques.
Va ser l'únic episodi que va transcendir de les diferències de criteri entre tots dos Papes, però el cert és que Benet XVI ha rebut a Mater Ecclesiae diversos cardenals disconformes amb la deriva que Francesc estava imprimint a l'Església. Però, més enllà de convertir el seu pano de llàgrimes, Benet XVI ha evitat liderar qualsevol intent d'oposició a Francesc. Tampoc ho qüestionaria en una pregunta, com la restricció de la missa pel ritu tridentí, en què Francesc la va desautoritzar obertament, va manifestar Benet en públic. Només ara, després de la seva mort, hem sabut el “dolor de cor” que li va provocar aquella disposició, segons va revelar el seu secretari.
A prop del conclave
Ara que Benet ja no exercirà aquesta tasca de contenció, en aquest ambient de fi de pontificat, els cardenals es comencen a mobilitzar de cara a un conclave. De fet, és gairebé segur que ha estat un dels temes parlats, 'sottovoce', en els àpats i les reunions privades dels que s'han trobat aquests dies a Roma, amb motiu del funeral.
D'acord amb les normes, queda prohibit qualsevol tipus de “pactes, acords, promeses o altres compromisos”, però res no els impedeix compartir les seves posicions sobre temes controvertits, com els que es tractaran al Sínode, i agrupar-se per sensibilitats de cara a una futura elecció.
De fet, les seves espatlles evidents grans corrents entre els cardenals. Una, la liderada pels bisbes alemanys, que semblen disposats a imposar algunes de les reformes que es tractaran al Sínode, fins i tot a costa de posar l'Església al caire del cisma.
D'altra banda, l'Església dels Estats Units està instal·lada en posicions més tradicionals. El Papa, a l'últim consistori, es va saltar una norma no escrita eclesial i va deixar sense cardenalat l'arquebisbe de Los Angeles, que en aquell moment era president de la Conferència Episcopal, però sí que va elevar a la porpra un dels seus sufraganis, el bisbe de Sant Diego, obertament progressista. A més d'eleccions recents, la Conferència Episcopal Nord-americana, ha contestat el Pontífex i ha reafirmat la seva posició en no triar per als seus càrrecs cardenals creats per Francesc, sinó arquebisbes propers a Joan Pau II i Benet XVI.
Moviments que observin el restaurant de cardenals, atents a les simpaties i suports que poguessin demanar. Mentre Francesc, ara més sol, seguirà al capdavant de la nau també de l'Església, vigilat per valorar el rumb que decideix imprimir-lo. I amb la clara certesa, per més que li pesi, que ja es troba a l'última etapa del seu pontificat.
