El progrés experimenta amb els drets dels nens al seu laboratori social

Quantes formacions polítiques porten als seus eslògans la paraula família? Quina és la seva orientació ideològica? El darrer exemple és Jair Bolsonaro, al Brasil. Es concep la lluita per la família encara amb tints tradicionals, diuen els sociòlegs, quan és la base del creixement i el desenvolupament evolutiu d'una persona. Les consultores que analitzen els discursos dels nostres líders assenyalen que per cada vegada que usen el terme els partits de tall progressista, ho utilitzen deu els de caire més conservador. Però... per què? Hi ha intenció d'un 'esborrat' o una intenció de desfiguració del paper crucial que juga la família a la societat per part de l'esquerra?

Dues frases d'Irene Montero han causat un enorme enrenou les últimes setmanes. Per reivindicar la necessitat de l'educació sexual, el ministeri d'Igualtat va dir que era tenaç a distribuir-la "independentment, al marge de les famílies". Aquest enunciat va obrir les carns d'associacions de pares.

“La ministra relega el paper de la família a l'educació sexual i de tots els drets que els tenim pares com a principals educadors dels nostres fills -va opinar María José Solé, directora del sindicat de Pares i Mares a Catalunya-. Hi ha un intervencionisme cada vegada més gran dels poders públics en els drets dels pares, pretenen deixar-nos al costat quan som els que millor sabem què necessiten els nostres fills”.

“S'immiscueixen sovint”

La segona frase de la ministra –sigui reinterpretada o no– apuntava que els nens «tenen dret a poder estimar qui vulguin» i garantir els seus drets reproductius «és la porta d'entrada a la resta dels seus drets». En ser repreguntada, Montero va lliscar que els pares conservadors són més repressius, amputen drets als seus fills. Per això, assegureu-vos, l'esquerra aixecarà els vetos imposats als joves en la transició de gènere (llei Trans) o en la decisió del seu projecte de vida des dels 16 anys (llei de l'Avortament). Vox va carregar contra “la diarrea legislativa del Govern, amb el perill que hi ha ficat la infància”. El PP va demanar legislar sense “sectarismes” i sense imposar cap model familiar sobre un altre. Els experiments poden sortir cars.

imatge -

"Els governs interfereixen cada cop més en el paper dels pares i es van arrogar el dret d'educar els fills"

Maria José Sole

Director de la Unió de Mars i Pares

Solé va contrastar: “Els governs de dretes intervenen menys en qüestions de drets dels pares, mentre que els d'esquerres s'immiscueixen contínuament com si ells tinguessin la pàtria potestat. No es fien dels pares i pretenen substituir-nos”.

La controvèrsia recorda força el que va despertar quan l'exministra d'Educació Isabel Celaá va afirmar que “els fills no són dels pares, sinó de l'Estat”, al·ludint que la responsabilitat de la seva educació recaigui sobre l'Administració. Però és que potser els progenitors no poden retallar els drets dels seus fills? Hi ha banderins més restrictius entre nens criats de banda o banda de l'espectre ideològic? Aquestes línies vermelles han de ser marcades per l'Estat o per les famílies? Els experts en les respostes.

Inhibició

El filòsof i pedagog Gregorio Luri va preferir pensar que Montero «va ser una imprudent presa de la seva vehemència» en les seves intervencions, encara que tampoc nega que l?esquerra, des de Sartre, Simone de Beauvoir i la portada que el 1977 va protagonitzar una alumna de la philosophie parisenca 'Le Monde' ha acusat sempre les famílies conservadores d'inhibir la sexualitat dels nens. Però… «¿per què obrirem aquest debat quan Europa ja l'ha tancat? -es pregunta Luri-. Les relacions consentides a la infància no exoneran un adult de les seves responsabilitats. La clau és la prudència. Alguns polítics fan declaracions que no es creuen ni ells”.

“If l'esquerra pretén desdibuixar el paper de la família a l'escola, sens dubte la societat s'encarrega de reforçar aquest paper en preocupar-se de l'educació dels fills cada cop més”. I afegeix: “A l'esquerra hi ha un cert complex de reconèixer la família com a institució amb valors purs. Les altres formes de família en què no creuen estan corrompudes, pervertides o alineades”.

Per a Javier Rodríguez, director del Fòrum de la Família, desvirtuar el paper de la institució familiar no és una cosa que només és fora de l'esquerra. “Els corrents ideològics que estan de moda ataquen tant la transmissió de la cultura com les arrels que poden donar lloc a una identitat no alineada amb els seus postulats. D?aquí ve l?estigmatització només d?una religió, un sexe, o d?un tipus de família”. “En el terreny del llenguatge, lamentablement han obtingut grans victòries, titllant d''ultra' tota persona que no assumeixi les seves teories. Aquesta ideologia és la 'familiòfoba'”.

Llança un reves a Montero: “Jo no comparteixo gens les seves idees sobre educació, però no se m'acudiria mai aconsellar educar els seus fills segons el meu criteri. No pretenc imposar la meva manera d'educar, cosa que a la inversa no passa. Digui'm llavors qui és més sever o castrador de llibertats”.

Educació sexual obligatòria

A l'assaig de l'esquerra radical amb les famílies s'ha ficat ara a la proveta l'educació sexual obligatòria, però els experts injurian que es vol adoctrinar amb “ideologia sexual”. “Fa la impressió -escriu el professor José Antonio Marina- que els adults no tenim clar aquest assumpte i estem contagiant la nostra confusió als nens. Cal despullar l'escola d'un biaix i d'un altre, d'ideologies, no és l'escullera dels malestars socials. Molts pares desconfien del sistema educatiu per impartir educació sexual, però tampoc no saben com fer-ho ells i l'accés a la pornografia és cada dia més precoç».

Escoltant la veu de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid Amaya Prado, que és imprescindible per impartir la matèria a les aules sense generar entre els nens més dubtes ni provocar-los desregulació emocional. “Impressiona la manca d'aquests continguts i les seves conseqüències es veuen en el desenvolupament evolutiu dels nois, tenint un gran desconeixement i idees distorsionades que generen comportaments erràtics a la seva vida -subratlla-. A més, hi ha una manca de consens sobre què hauria de ser aquesta educació sexual i, hi ha una manca de respecte d'unes ideologies davant d'altres, amb posicionaments extrems”.

Imatge - «A l'esquerra hi ha un cert complex a parlar de la família com una institució amb valors purs»

“A l'esquerra hi ha un cert complex a parlar de la família com una institució amb valors purs”

Gregorio Luri

Filosofia i educació

Segons aquesta experta en Psicologia educativa, “és important que s'abordi l'educació sexual a les famílies ja que els fills són molt petits, no comencen a l'adolescència; en el desenvolupament evolutiu sorgeixen ansietats i és essencial parlar-los de prevenció, per exemple, de l'abús sexual”. La recepta? “Escola i famílies han d'anar agafats de la mà. La paternalitat no té tint ideològic; un pare ha de tenir clar que les necessitats dels fills estan per sobre de les creences”.

Ismael Sanz, professor titular d'Economia aplicada a l'educació a la Universitat Rey Juan Carlos, indica que el punt de partida és anterior: els beneficis que té per als fills ser registrats a escoles on els seus pares volen que hi vagin. “L'essència és la llibertat d'elecció del centre i la diversitat de l'oferta –observa-. El que ha de fer l'Administració és preocupar més per oferir suport als centres i aquest ventall de programes perquè les famílies elegeixin el que els convenci. Només concerneix els implicats i ningú no s'ha d'immiscuir en aquest àmbit”.

Abunda, per part seva, Francisco Venzalá, president del sindicat de docents de l'ensenyament públic ANPE, que demana allunyar l'educació dels assajos polítics i no fer-la servir com a arma llancívola. “Sense ser assignada obligatòriament, ja s'educació sexual transversalment com a part dels continguts de diferents matèries, però avui dia seria acollida amb moltes reserves, precisament per aquesta controvèrsia al seu voltant. La seva impartició, per molt asèptica i tècnica que fos, podria derivar en un conflicte”. Segons Venzalá, hi ha “missatges que encara que malauradament poden haver estat trets de context, haurien de procurar ser unequivocs, sobretot en qüestions tan sensibles per a la societat”.