Tot i que el Govern dels Estats Units ha exclòs Cuba i Veneçuela de la Cimera de les Amèriques, el cert és que Joe Biden està obrint camins de negociació amb les dues dictadures, amb decisions i conseqüències que sorgeixen a Espanya. La Cimera de les Amèriques va ser llançada el 1994 pels Estats Units com el revers dels cims iberoamericans convocats per Espanya i per donar suport als governs democràtics de la regió. Per això, l'absència de Caracas i l'Havana, representants de dos governs dictatorials, no és aliena als principis d'aquesta organització. Tot i això, en el pla bilateral, Biden clarament està imprimint un gir a les relacions amb el règim de Nicolás Maduro, mogut, sens dubte, però per les necessitats del moment que per la convicció que el líder bolivarià és qui democratitzarà el país. I el moment està marcat per la invasió criminal d'Ucraïna per Rússia i la repercussió negativa en el subministrament de gas i petroli als països industrialitzats. Un bon indici que alguna cosa comença a canviar és l'autorització que Washington ha donat a empreses europees, com Eni i Repsol, perquè de manera limitada distribueixin petroli veneçolà a Europa. The extension of the influence xinesa sobre Ibero-America també anima els Estats Units a canvis en la seva política de sancions, canvis que arriben també a Cuba. Paral·lelament als seus moviments diplomàtics a la regió, Espanya, amablement convidada a la Cimera de Los Angeles, segueix sense trobar acomodament a la diplomàcia dels Estats Units. Mentre Biden practica la pastanaga amb Maduro, aplica el pal al nostre país en política d'aranzels, perquè no només no aixeca els que va imposar Donald Trump a l'oli d'oliva o les olives, sinó que va afegir-ne de nous a les eòliques i, recentment, a els xampinyons enllaunats. A primera vista i en termes quantitatius, podria semblar poc significatiu aquest nou aranzel, però al marge del seu impacte negatiu al sector industrial sobre el qual recau, comporta una manifestació més de la desconfiança de Washington cap al nostre país. També és una de les exclusions del Govern espanyol de les rondes de comunicacions que fa Washington sobre la guerra a Ucraïna, oa les dificultats de Sánchez per ser rebut en condicions, no a la carrera en un passadís, pel president dels Estats Units. Els assessors de Pedro Sánchez encara no saben si tindran o no una trobada bilateral amb Biden a la pròxima cimera de l'OTAN, que celebraran a Espanya, raó suficient per tenir clar aquesta incògnita que afecta el país amfitrió. Tot i les afinitats ideològiques -suposades- entre Sánchez i Biden, les relacions entre els Estats Units i Espanya continuen sense recuperar el nivell de confiança que hauria d'existir entre socis econòmics, polítics i militars. Des del greuge de Rodríguez Zapatero a la bandera dels Estats Units i les seves vel·leïtats de 'no alineat' amb aquella inefable Aliança de Civilitzacions, els governs socialistes mantenen Espanya en una segona divisió inacceptable de la diplomàcia mundial i en un nivell gairebé marginal al interessos de Washington. Així és molt difícil que els interessos de les multinacionals espanyoles vegin recolzats correctament al tauler internacional, quan s'hi executen moviments estratègics que Espanya va observar com un espectador passiu. Aquesta situació sempre respon a unes causes definides, encara més quan permanentment inalterades malgrat el canvi d'administració a Washington.
