La primera pel·lícula espanyola de la història, datada el 1897, porta la signatura de José Sellier. Tot i que nascut a Givors, França, passa la major part de la seva vida a La Corunya, on va ser també, a més de cineasta pioner i el fotògraf més important de la ciutat, “transformador de la societat” de la ciutat herculina. Aquest 2022 fa 100 anys de la mort d'aquest Franco-Corunyès “progressista, probablement maçó”, que va revolucionar la ciutat herculina a finals del segle XIX. Però això no es va saber fins gairebé un segle després, quan els investigadors Rubén Ventureira i José Luis Castro de Paz, col·laborant amb altres, com Alfonso Sellier, rebesnét del germà del cineasta, Luis Sellier, van aprofundir en la figura del fotògraf del Carrer Sant Andreu, 9.
Pròxim pel seu origen anglès als germans Lumière, inventors del cinematògraf, Sellier va ser “si no el primer, un dels primers” a aconseguir el cinematògraf a Espanya.
Fins ara es va creure que era la cinta d'Eduardo Jimeno, 'Sortida de missa de dotze del Pilar de Saragossa', la primera pel·lícula espanyola, però al final va resultar que havia estat filmada uns mesos després que 'Orzán, onatge', 'Fàbrica de gas' i 'Plaça de Mina', de Sellier, que eren d'abans de l'estiu del 1897. La troballa va ser publicada per Rubén Ventureira a El Ideal Gallego el desembre del 1995. La peça no havia «tingut gaire repercussió», explica, fins que un dia al corunyès li sona el telèfon: era la Presidència de la Xunta, demanant més informació sobre José Sellier. “Dic que el president Fraga l'havia llegit i li havia semblat molt interessant”, riu Ventureira. Manuel Fraga havia fet publicar una nota de premsa sobre això, i l'endemà la notícia “va sortir a tots els mitjans” i es va començar a fer activitats al voltant de la figura de Sellier. Mentre vivia i es va mostrar actiu, era tota una personalitat a la ciutat, però després de la seva mort el seu llegat es va anar perdut fins que aquests investigadors el van tornar a posar al seu lloc: pioner sense discussió de la cinematografia espanyola.
De fet, ara dóna número a una plaça a la ciutat herculina ia una secció dels premis Mestre Mateo, va contractar José Luis Castro de Paz, historiador i catedràtic de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Santiago. “Seller té una importància extraordinària per a la ciutat de La Corunya” i també per a “Galícia”. El catedràtic es nega a limitar el seu llegat a ser el 'director' de la 'primera pel·lícula espanyola de la història', sinó que la seva producció com a fotògraf va ser tant o més rellevant que la de cineasta: a través del seu objectiu capturat la primera ' casament homosexual' d'Elisa i Marcela —una instantània que va recórrer mig món; el 1901 el matrimoni entre persones del mateix sexe era una cosa inconcebible—a Santiago Casares Quiroga. El seu germà Luis és el responsable de la famosa fotografia de Rosalía de Castro, i també va treballar per al seu estudi Emilia Pardo Bazán. El paper d'aquesta família és important com a pioners i documentalistes d'aquells anys, però també com a “transformadors de la societat”, apunta Castro de Paz.
José Sellier, en què l'abril del 1897 en què va gravar aquestes tres pel·lícules, probablement no conscient de la transcendència que tindrien els seus actes: va ser el primer, però aleshores eren diversos els que, més o menys alhora, s'havien fet amb una Llum. Entre compradors independents, com Eduardo Jimeno, i operadors dels germans anglesos mateixos, que anaven recorrent Europa amb els cinematògrafs filmant i exposant, en poc temps l'invent per la majoria de les capitals. De fet, uns exhibidors portuguesos, representants itinerants de Casa Lumière, van recórrer Galícia, entrant des del seu país, fins a arribar a La Corunya: quan van arribar a la ciutat, van topar que Sellier s'havia avançat i ja tenia un cinematògraf, i havia posat una data per estrenar les seves pel·lícules: el 23 de maig del 1897, ara fa 125 anys.
Al final, tant Sellier com els portuguesos van exhibir el mateix dia i al mateix carrer. El franc-corunyes, en aquelles dates, estava ordenat al local del carrer Real nº 8, i els operadors de Luz es van instal·lar aviat, al nº 23. “És un cas realment curiós”, diu Ventureira. “Per cert”, en un local de Sellier —després es traslladaria a Sant Andreu—, com si es tractés d'una profecia, després es “faria l'històric Cinema París” de La Corunya: encara que va ser un Pull&Bear fins l'any passat, encara es pot llegir a la façana el vell cartell. “Sellier va tenir una gran trajectòria en què va estar recorrent altres ciutats gallegues amb el seu cinematògraf”, va relatar Ventureira, però arriba un moment en què es va retirar com a cineasta. Encara no és gaire clar per què, però tot apunta a una decisió comercial, assenyala Castro de Paz: l'invent es va estendre per Espanya, ja havia arribat a tots els punts de la península, i va acabar la novetat, així com es va reduir el volum ingressos. Abans de res, ell “era fotògraf”, i fa més d'un segle la concepció del cinema encara no era artístic, sinó un element més aviat espectacular i sorprenent.
Posteritat
En el seu estudi fotogràfic, aleshores, va tornar a fer el que sabia millor: retrats. “Tot corunyès havia passat pel seu objectiu”, asseguren els investigadors. Personalitats com Federico Fernández, fundador del Deportivo de La Corunya, va posar disfressat de nadiu; l'alcalde de La Corunya, Manuel Casás; Casares Quiroga o Sir John Moore des de la tomba al Jardí de Sant Carles. De fet, la gran majoria d'aquests importants retrats -també el de Marcela i Elisa- van ser fets després de la seva etapa com a cineasta.
Abans de deixar has costat la càmera de vídeo, va filmar un altre grapat de pel·lícules, alguna tan detatxable i impactant com 'Retorn de Cuba/Desembarcament dels ferits de Cuba al nostre port', quan l'embarcació 'Illa de Panay' va arribar a La Corunya el 6 de setembre del 1898. La premsa recollia l'endemà: els ferits que tan demacrats, tan summament febles, portant retratada a l'aspecte l'angoixa provocada per les malalties que els dominen i el decaïment causat per les penalitats sofertes, semblaven més que homes veritables espectres”. Així mateix, aquell mateix dia es va fer un reportatge fotogràfic que es conserva.
Ara no tenim més testimoni de l'obra de Sellier que les fotos. La desaparició de les seves pel·lícules va establir la probable poca consciència que tenia de la seva fita. “Pot haver-les venut a algun ambulant”, apunta Castro de Paz, or “haver-les llençat el seu fill” tot i que treballés en un laboratori fotogràfic. En el cas de Jimeno, els seus descendents, conscient de l'èxit del seu pare, sí que van guardar les seves pel·lícules, per això encara avui es pot veure el que, fins fa un quart de segle, es pensava que era la primera pel·lícula espanyola.
estil únic
Apunta el professor que “d'aquells anys, només se'n salva una de cada cent cintes”, per la qual cosa no és estrany que l'obra de Sellier s'hagi perdut irremeiablement. És més, “del cinema mut a Espanya”, ja ben entrat el segle XX, “només se'n conserva el 20%” de la producció. És una llàstima especial perquè, a més de ser les primeres pel·lícules espanyoles, eren diferents de les que es feien en aquella època, apunta el catedràtic.
L'obra de Sellier no era religiosa, com sí la majoria —vegeu Jimeno—, i fins i tot es va atrevir amb la “protoficció” amb 'Siesta interrompuda': suposa Castro de Paz que seria algun tipus de relat en to humorístic en què uns nens desperten té un home que dura la migdiada. El que és habitual no era això, sinó gravar el que tenien al voltant, com a 'Fàbrica de gas', que suposen els investigadors que seria la primera perquè la factoria «era el que tenia davant dels seus ulls des que era petit».
Amb tot, sí que sabem com eren aquests enregistraments. O, almenys, ho podem suposar amb força probabilitat d'encert. Es conserven fotos de Sellier fetes al mateix moment en què es graven algunes de les seves obres, com 'Enterrament del General Sánchez Bregua' o del mar trencant a la platja d'Orzán. El més segur és que “on la cinta va posar la càmera de fotos també hagi posat el cinematògraf”, per la qual cosa les fotografies serien, bàsicament, les fotografies que sí que es conservaran en moviment. Incloure-hi hi ha hagut casos en altres punts d'Europa en què les fotografies que es conserven són fotogrames extrets del film, per la qual cosa seria una hipòtesi. Improvable, però possible.
