SEGUIR
Aquesta és una història de periodistes. Poc després de morir Franco, a poc a poc van haver d'avançar-se als drets constitucionals i emprendre una aventura en forma de setmanari d'informació general des d'on comptar Galícia i el que succeïa des d'una fresca sensació de llibertat, sense lligams. Una primera pedra en molts sentits: la publicació pionera en llengua gallega des de la guerra civil, la que va suscitar un debat polític respecte al paper de la regió a l'Espanya canviant que s'apropava, i la que es desposseïa de cotilles per cridar les coses per numero El seu era 'Teima', i el Consello da Cultura Galega acaba de digitalitzar els seus 36 números per a la seva consulta lliure.
“The idea era parlar del que no es podia parlar, del que només s'explicava a la intimitat”. Ànxel Vence, mestre de periodistes, va dirigir la publicació, que buscava un forat com el que Canvi 16 tenia al conjunt d'Espanya, o Canigó i Berriak a Catalunya i al País Basc. Un número va identificar connumer i cognoms als cacics d'aquella Galícia. “Encara que era un tòpic, tenia un rerefons de realitat”, sobretot quan el dit acusador va dir a anunciants de la mateixa revista, cosa que va acabar derivant “en una ruïna molt esplendorós”, brome Vence.
"La revista irromp al mercat amb la idea de fer un periodisme trevit, progressiu, crític, compromès amb el país, amb idea d'influir en la Transició", va considerar Luis Villamor, que va publicar el 2015 una tesi monogràfica sobre 'Teima' i curt recorregut vital. "La premsa a Galícia no anava sobrada de democràcia en aquell moment, i calia ocupar aquest espai progressista". Vence reconeix que “estava força escorat a l'esquerra” o “a la informació hi havia una mica de tot”.
No recollia només l?actualitat, que no era poc. Per les seves 1.300 pàgines es van succeir els actors polítics del moment, a esquerra i dreta, encara que “la UPG i l'ANPG ens boicotejaven, i mai no vaig saber per què”. Venç va intentar tirar-li el llaç a Cunqueiro, però Álvaro va al·legar compromisos amb altres mitjans per negar-se. “Qualsevol que escrivís en gallec i tingués alguna cosa a dir a la línia d'opinió, allà escrivia”. Però quin gallec? “La llengua no tenia ni normes en aquella època, i vam haver de contractar dos assessors lingüístics que van acabar sent els que van normalitzar el gallec, perquè si no cadascú escrivia a la seva manera”. Una simple mostra “d'una època en què tot estava per fer”.
Va denunciar les expropiacions per l'AP-9
Causes justes
Hi havia actualitat, sí, amb rerefons identitari, de consciència de país per despertar de la 'longa noite de pedra'. Però també un exercici del que Villamor anomena advocacy journalism o periodisme de defensa, d'advocat de causes que van millorar justes. "Eren periodistes progressistes però que feien servir els gèneres periodístics per aprofundir en aquests continguts, no era premsa militant, no era l'òrgan d'expressió de cap partit".
Hi ha peces dedicades a l'expropiació de forçoses a zones rurals per a la construcció d'infraestructures, la contaminació ambiental de determinades empreses, la situació dels serveis públics, el rebuig a la instal·lació d'una central nuclear a Xove o l'explotació dels recursos naturals sense contrapartides clares per al territori. "Els redactors s'apuntaven a causes defensables i molt justes", sosté Villamor, "la relectura de 'Teima' va resultar de gran frescor".
El director llavors reconeix, però, un cert “adanisme” en l'elecció d'aquestes causes justes. “Era una revisa radical en les coses bones i en les dolentes, perquè anava a l'arrel de les coses, però després s'extremava una mica”. Ho atribueix a la bisonesa d'alguna de les seves firmes, com un Manuel Rivas que amb prou feines frisava la majoria d'edat. Però va saber que hi havia al voltant periodistes que acabarien fent-se un número a la professió en les dècades següents, com Xavier Navaza, Xosé Luis Vilela, Alfonso Sánchez Izquierdo, Víctor Freixanes, Perfecto Conde o les firmes com a il·lustradors de Siro i Xaquín Marín.
"El periodisme no tenia el nivell d'especialització d'avui, però sí la ingenuïtat i l'aventura, la desimboltura d'una altra època", apunta el seu director, "érem molt pipiols", i de tant en tant s'incorria en algun pecat de joventut. “Ens sentim lliures, sí”, encara que “algun problema hi va haver” a l'hora d'escollir o enfocar temes “perquè el capital mai no és angèlic, encara que sigui d'esquerres”. Això sí, “es va publicar tot el que es podia publicar”.
I això va permetre que la revista pogués rescatar temes que s'escapessin del sedàs de l'actualitat, com recordar les lluites obreres del 1972 a Ferrol i Vigo, abordar informes sobre el minut i resultat de la llengua gallega abans de ser cooficial i redignificada, un qui és qui -o millor dit, qui estaven sent- en els poders fàctics i econòmics de la regió, l'emigració, i es va analitzar fins i tot l''Alçament' del 18 de juliol i la repressió franquista dels primers dies. Tot allò que no va poder veure la llum quan va ser notícia, recuperat i posat amb la perspectiva del temps viscut.
"No érem una pura construcció cultural", va declarar Vence, "però tampoc no cal una línia determinada respecte a l'autonomia, no era un assumpte prioritari des del punt de vista periodístic". Més urgia donar veu a una ciutadania que ara sí que podia alçar-la, Com quan els veïns es van enfrontar a la Guàrdia Civil en els durs aldarulls d'As Encrobas, el febrer del 1977. «.
'Teima' tancada per sempre a l'agost del 1977. 'Va merèixer la pena'. Hi ha orgull de director. Sobretot perquè, per a Villamor, “va ser una lliçó de periodisme” i va impregnar la resta de capçaleres gallegues, que de mica en mica desperaven del polític permès. Venç d'una última espurna. “Avui seria molt avorrit treure una revista així, els temes són molt tractats i Google existeix. Tot temps passat va ser pitjor, inclòs el de 'Teima'”.
