Es desglaça la pell de les oliveres i la terra s'arruga. Es vessen els cims, els ocells s'embalsamen amb pius asfixiants, els cultius morint en ocre. Els festius dels pobles són a seques i Maman les feres als regats. Inflamen les cingleres de la riera. Rogatius, els fidels a les verges reclamen una lleu tempesta en processó extraordinària. Els melons tallen els seus talls de mort i el pantà descobreix cases velles. Al·luvió de garrafes: la pluja d'estiu. Les sèquies van mudes, els safareigs recullen llàgrimes del temporal de fang com a panols de sal i la floridura i la verdina de les tanques jeuen. Els toros fugen si t'acostes, els arqueòlegs busquen el bladar que antany donava pa i l'aiguamoll és un parany de garses tossudes. L'aigua va exiliar la nostra escarment a les aixetes que en altre temps, exuberant, la nostra donaven sense demanar. I ara el compte dels alls enterrats sense néixer no surt: el riu baixa sec i abans era torrencial. Ai, aigua d'ahir. El baldeig del pati, els testos regats, les tomaqueres, les enceses roses, les cigales sorolloses, les dutxes fredes, les olles, les piletes… La rutina s'enterboleix d'aigües quietes, enfangades, antigues, argiloses, aigües brutes, sense ritme, demoroses, aigües inútils, analfabetes. I la set té horari embotellat. La pluja és nostàlgia als secarrals, els tolls són relíquies del passat. A l'esquetx d'esquerdes, nafra interna dels llits buits i canals, només hi ha una ració de cisterna. La ribera quartejada, la marca antiga del riu entre els colors: marró, verd, blau, fang, herba… Olors a cent ia barb, a lleu tolla de granotes silent i una barca adormida a terra sense pescadors. Les postals assedegades, els alcores, les polsegueres, maresmes parces amb cavalls salvatges per anguiles i flamencs sense llacuna ombrívola, esters morts, basses, lluços, piles, estanys podrits, quanta destrossa… El sol nu anuncia la sequera i la llum dorm a l'any al pou.
