SEGUIR
I de sobte, va ser com haver caigut en un món paral·lel on tot era teta. Si Mark Zuckerberg va espantar fa uns mesos amb l'anunci del seu Meta, va passar alguna cosa a Benidorm que en qüestió d'hores vam fugir absorbit pel Teta. El Tetavers, un univers virtual en què la totalitat del cosmos resumia en una teta. En principi, la d'una cantant anomenada Rigoberta Bandini. Després no va trigar a aparèixer el discurs buit de la ministra Irene Montero, que és l'indicatiu segur de la degradació de qualsevol tema d'interès. I finalment, vam baixar al nivell detritus de les anàlisis sociologicotuiteres on una cosa tan bonica, alimentària i sonora com la (paraula) teta va quedar momificada, seca i inerta.
Les referències a Woody Allen i la famosa escena de la teta gegant a Tot el que sempre va voler saber sobre sexe, oa la novel·la kafkiana de Philip Roth, 'El pit', no contribueixen gens a elevar el debat. Entre altres coses perquè la teta és probablement el darrer assumpte de la vida que pugui presentar un debat. No hi ha res més irrefutable que una teta. No s'hi afegeix l'adjectiu de “bona” perquè, primer, qualificar tal o qual teta com a bona ja depèn de cadascú, i, segon, perquè és redundant: la teta de per si sempre és bona. Com sol passar en aquestes coses, són els censors els que saben més bé apreciar l'objecte de la censura. Igual que els inquisidors espanyols que van prohibir les novel·les a Amèrica durant més de tres-cents anys, és a dir, que entendre molt bé el poder transgressor d'aquest gènere literari, el píxel censorador d'Instagram és un salvaguarda de la força mobilitzadora i trastornadora d'una téta Per això, em donen molta tendresa les feministes que surten al carrer a protestar en pits creient que així escandalitzen l'heteropatriarcat. Que creuen que la societat es menja l'ham que volen escandalitzar l'heteropatriarcat, quan all sabem que el que volen, i estan en tot el seu dret, és simplement mostrar els seus pits. No com a instrument polític sinó com a pits. I el poble, en general, independentment del corrent polític que professi, sol mostrar-se benvolent amb els pits. És la maleïda ideologia que el nostre impedeix reconèixer-nos al cap.
Per això, perquè el pitjor que li pot passar a la teta és que es converteix en un signe buit, només satisfet per la llet nutrícia o per la política, celebro que Rigoberta Bandini no hagi guanyat el festival de Benidorm i que, en canvi, aquesta simpàtica dona anomenada Chanel sigui qui representi Espanya a Eurovisió. De fet, amb prou feines se suposa que aquesta és l'última era del candidat oficial, el bul·lulu al voltant de la teta va vanéixer, com una teta planetària que es dissol a l'aire amb la subtilesa d'una bombolla de sabó. Serveixi, en tot cas, aquest impàs provincial d'aquesta estimada província anomenada Espanya perquè no donem per fet la teta. Que no la degraden els sacerdots i sacerdotesses dels partits polítics, que hi veuen un pecat o una torxa. Ni caurem a l'heretgia d'assimilar-la, per exemple, a una orella. O que la converteixin en una peça intercanviable amb parts veritablement innobles del cos, com el colze.
