Pupil·la i canell: el periodisme, segons Ruano (“Silenci, gitanes!”). L'única intel·ligència brillant (“divina”, diria l'Aretino) que un hagi vist en el periodisme va ser José-Miguel Ullán (“un xinxe!, un xinxe!”, cridava m'Elena Soriano a casa seva del Viso en treure la seva number to relucir), els articles dels quals 'divuitescos' (18 anys!) surten ara reunits a 'Vivir a manos plenas. Periodisme de joventut', més un altre llibre de lectures ullanianes de Miguel Casado. Sense pupil·la (Art) i sense nina (Poesia), no hi ha periodisme que valgui, avui inexistent. A la pregunta “on va l'art” va respondre Ullán ja el 94: “Més que anar, torna. Torna a la seva; en no saber on va”. Escriure només consisteix a escoltar: “Quan tots opinen de tot, algú s'ha de reservar per escoltar”. L'agost del 79, un, becari per fi, va reparar en el nom d'Ullán amb la seva rèplica 'El periodista i la comtessa' Rosa Chacel (la novel·lista lluïa de comtessa en un rodatge), que va publicar a 'El País' una protesta de cinc folis per l'entrevista que ell li va fer i on ella se'n va anar de la boca amb Alberti. Cita exacta: “Més val oblidar-ho [a Alberti]. Era una bellesa; i ja veu què és avui. Intel·lectualment, una cosa semblant li ha de passar”. –Me'n recordo –replica Ullán– del seu ample somriure maliciós quan em va parlar d'Alberti. Me'n recordo que també em va parlar de Lorca (parcialment salvat) i d'Aleixandre (lloc a brou), de Marguerite Duras (desdibuixada) i de Buñuel (“de tant en tant”)… Recordo encara que l'elogi que va fer de María Zambrano em va costar Déu i ajuda. Que va dir no llegir gairebé res ni seguir l?actual procés de les arts plàstiques… Va ser un enlluernament. L'ofici em va privilegiar amb l'altern/trasnit ullanesc al Madrid gongorí d'infame torba de nocturnes aus, i tot, per mi, era escoltar en ser alhora més 'dolent' (intel·ligent!) i més tendre que hagi conegut. –S'atreveix vostè, en canvi, a veure el periodista com a lladre de cendrers –remata Ullán la seva rèplica–. Quan no es fa honor a la paraula agosarada, cap, sí, recorre a la cendra. Les meves disculpes, comtessa. Els lladres no truquen dues vegades. Ara, en mirar el que ve (Espanya viu l'època culturalment més tirada des d'Atapuerca), encara es fa més gran el que se'n va anar: aquest Ullán, pura finor (i esmolada), apropiant-se (pupil·la i canell) amb 18 anys de la cultura madrilenya (del 62 al 66) per a un diari de províncies: Ruano, Ramón, Berlanga, Updike, el 'beatnik', Rocío Dúrcal, García Nieto, Rulfo, Borges, Aleixandre, Claudio Rodríguez, Valente, i entrevistats, Buero ( 'tot el meu teatre tracta de cegueses'), Gerardo Diego ('el periodisme, fet i fet, ho 'arregla' tot') o Vargas Llosa i el 'realisme aclaparador, suggestiu i palpitant' de 'La casa verde', amb' incursions ideològiques pròpies de l´edat sobre Lukàcs, Brecht o Gramsci. –Recordar és sotmetre's a una pujada, és reviure, remuntar-se. Silenci, pelanes!
