Un senyor de Guadalajara, admirador del columnista José F. Peláez, em va registrar uns recents articles seus en què donava de ple al clau. Un, sobre Elcano i la seva desconeguda estada a Valladolid, on fins i tot va deixar una filla. Un altre, amb innombrables exemples d'esdeveniments històrics de primer ordre que, per una imperdonable i col·lectiva desídia, continuen sent invisibles per a propis i aliens. Davant d'això, pretenia, com és freqüent en altres latituds, significar amb plaques tils el que va passar a cada lloc. Pel que fa a Valladolid -però valdria igual per a moltes altres ciutats-, deia que, amb la meitat de la meitat del que atresora, en altres llocs farien un parc temàtic històric que deixaria amb la boca oberta tots els visitants.
Em sumo, entusiasta, una iniciativa. I, en aquest V centenari de la primera volta al món, ho faig amb Magallanes. Doncs va ser a Valladolid, sota l'auspici de traders burgalesos, amb la intermediació del seu paisà Juan d'Aranda, factor de la Casa de Contractació, i el suport d'un toresà, el bisbe Fonseca, on es va gestar una expedició que canviaria la història per sempre. Magallanes i el cosmògraf Rui Faleiro van partir de Sevilla gener de 1518; voldrien presentar al rei el projecte per arribar a les illes de l'Especieria per occident. Cebreros, Herradón de Pinares, Àvila o Arévalo van ser algunes de les etapes del viatge abans de recalar a Medina del Campo on, per boca del portuguès, sabem que va pernoctar almenys una nit i es va retrobar amb Juan de Aranda. El 14 de febrer arribaven a Puente Duero i, pel que sembla, van iantar en una de les seves fondes. “Aquí va menjar Magallanes” o “Un menú per fer la volta al món” són lemes, a l'estil de la publicitat més acrisolada canyí, que podrien lluir amb orgull, i no sense fonament, en algun dels que subsisteixen. D'allà van anar a Simancas, on van passar tres dies a l'espera d'entrar a un Valladolid on no hi cabia ni una ànima. En aquestes dates se celebraven les Corts en què el jove Carles va jurar com a rei. Al seu nombrós seguici, als nobles, representants de les ciutats o del clergat, calia sumar els 6,000 homes de cavalleria que l'acompanyaven.
La dificultat per trobar allotjament podria haver estat la causa d'aquesta espera, encara que l'insigne americanista Demetrio Ramos es va inclinar per la hipòtesi del temor de Magallanes a les maniobres de l'ambaixador portuguès -també a Valladolid- que van utilitzar de sabotejar les negociacions amb la Corona espanyola . Va entrar a la ciutat el 17 de febrer, quan els cortesans flamencs celebraven un gran torneig que va durar diversos dies a la Plaça del Mercat, actual Plaça Major. Seixanta genets, trenta per bàndol -entre ells el jove rei-, prenien “part a la batalla oberta, com si mutus enemics”. I aquells estrangers se'l van prendre molt a pit, ja que “set d'ells van quedar morts allà mateix”. L'enrenou regnant era ideal perquè Magallanes, amb uns estranys bonys i dos exòtics esclaus de Malaca i Sumatra, pogués entrar sense despertar sospites.
Sabem on van menjar i van dormir aquella primera nit: la casa del commerciant burgalès Diego López de Castro. Ara només falta situar-la a la guia de carrers del Valladolid del segle XVI, encara que Ramos aventura que pogués estar al carrer de Francs, avui Juan Mambrilla, per congregar els mercaders. En aquest mateix lloc, el dia 23, Magallanes signaria una escriptura per la qual comprometria a lliurar a Aranda un vuitè dels seus guanys com a recompensa per la seva intermediació.
Després de diferents reunions preparatòries, el 22 de març de 1518 es va produir l'anhelada trobada amb Carles I i la signatura de les capitulacions que aprovaven l'expedició. Va passar, gairebé amb total seguretat, al palau de Pimentel (actual seu de la Diputació), aleshores residència habitual del rei. Fra Bartolomé de las Casas, el defensor dels indis, que va coincidir amb Magallanes mentre esperaven ser rebuts per la seva majestat, ho descriu com a “home d'ànim i valerós en els seus pensaments i per emprendre grans coses, encara que la persona no la tenia de gaire autoritat, perquè era petit de cos…”. Ofereix la dada curiosa del globus terraqueig, amb la ruta proposada dibuixada sobre ell, que portava per a una explicació més gran de sud pla. Artil·lugi que, malgrat el seu alt cost, 4.500 maravedís, perquè va coadjuvar l'èxit de la seva proposta. Per aquestes mateixes dates també esperaven audiència, entre altres, Diego Colón i el seu germà, per reclamar el que el seu pare va morir sense aconseguir, o Pànfil de Narváez que, anys després, seria comissionat per conquerir la Florida i va ser el primer europeu a creuar el Mississipí.
Sorprèn veure com d'aquell palau castellà auster en sortien les ordres que modificarien el curs de la història; simple i planament, allà s'estava repartint el món per descobrir. A l'ambient flotava un esperit universalista i Carles I era vist com a “monarca i senyor que és del món”. Un món que aquella Espanya canvio per sempre, i no pocs d'aquells canvis decidirà a la vora del Pisuerga.
