Valoració Crítica3 'Malvivir' Naus de l'Espanyol, Escorxador Madrid 'Malvivir' Dramatúrgia i adaptació: Álvaro Tato. Adreça: Yayo Cáceres. Amb fragments de 'La filla de Celestina', d'Alonso Jerónimo de Salas Barbadillo; 'La nena dels embustes', d'Alonso de Castillo Solórzano; 'La múrria Justina', de Francisco López d'Úbeda; i tres lletres i un romanç de Francisco de Quevedo. Composició musical original: Yayo Cáceres. Espai escènic: Mònica Boromello. Vestit: Tatiana de Sarabia. Il·luminació: Miguel A. Camatxo. Intèrprets: Aitana Sánchez-Gijón, Marta Poveda i Bruno Tambascio. Naus de l'Espanyol, Escorxador Madrid La fórmula que Álvaro Tato i Yayo Cáceres han creat per revisitar els nostres clàssics només ha sabut acumular èxits. A 'Malvivir' les nostres històries són una picaresca femenina que ha estat ocultada als ravals de la nostra història literària i ens descobreixen una Elena de Pau que es mou entre la misèria, l'audàcia, la prostitució i la supervivència. Creada a partir de textos de Sales Barbadillo, Castell Solórzano, López d'Úbeda o de Quevedo, Elena de Paz viu el reves del somni de l'Espanya Imperial amb el cap de pobre, la boca plena de gana i el cor solitari, és a dir, buscant una manera de fer-se un lloc en aquest mercat de dones a la derivada que registren les ciutats, els camins i les vendes del segle XVII. Malviure és per això una festa d'homenatge als que defensi la seva època mitjançant l'enginy i als qui van confiar sud mala sort, el seu origen i el determinisme de la seva vida mitjançant aquells marginals de llibertat. Una mica més d'hora i mitjans per relatar aquesta existència des del seu naixement fins al cadafal final, des del riu dels seus ancestres fins al riu que porta el seu cadàver, una existència d'aquesta patrona del malviure que cap en una frase: “No hi ha lloc que duri ni voluntat humana que no es mudi”. Hi ha humor i moralitat, amor i venjança, però en aquest relat hi ha esplendor teatral i algunes caigudes que treuen la gràcia de les grans obres picaresques. Tota l'obra se sosté mitjançant el recurs de posar sobre l'escenari dues actrius que es desfan en múltiples personatges i un músic, com si fos un nyac clàssic. Amb una escenografia molt senzilla, cal destacar el treball interpretatiu de Marta Poveda i Aitana Sánchez-Gijón que ens mostra un intens combat actoral on la veu i el gest arriben a una expressivitat i una força realment ressaltables. En aquest cas de Marta Poveda el seu nivell interpretatiu va més enllà: és gran, arravatador, extremadament convincent, i juntament amb Sánchez-Gijón capaç de dotar de vida aquesta ficció anomenada Elena de Paz, de donar-li matisos, psicologies i fer-la real. Unes interpretacions que de cap manera no poden passar desapercebudes. L'art de joglaria de Bruno Tambascio, barrejant música de Yayo Cáceres i narració, és solvent però hagués estat desitjable que accentués més la dimensió sentimental de l'obra per dotar-la de més vivesa.
