SEGUIR
SEGUIR
El gir d'Espanya en la seva postura sobre el Sàhara Occidental, que assumeix plenament les tesis del Marroc, ja ha tingut un primer efecte tangible: el retorn a Madrid de Karima Benyaich, ambaixadora de Rabat al nostre país, del qual va sortir a mitjans del 2021 com a resposta a l'acollida del líder del Front Polisario, Brahim Gali, i ser cridada a consultes. Però Rabat no es va conformar amb això, sinó que a més va llançar milers dels seus ciutadans contra la frontera de Ceuta, ciutat on van aconseguir entrar de manera il·legal més de 10,000 persones davant la passivitat de les forces marroquines.
Aquesta crisi diplomàtica amb el Marroc li va costar el lloc mesos després a la llavors ministra d'Exteriors, Arancha González Laya, que va ser assenyalada com a principal responsable.
El cert és que el president del Govern, Pedro Sánchez, l'havia recolzat en la seva decisió d'acollir el líder del Front Polisario per “raons humanitàries” –hauria de ser tractat en un hospital de la Rioja de la seva infecció per Covid–, en contra altres opinions dins del Govern, especialment del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, i de la Defensa, Margarita Robles, que van advertir de les conseqüències que una decisió així podria tenir.
Des del ministeri d'Exteriors José Manuel Albares es va fixar com a prioritat recuperar les bones relacions amb els nostres veïns del sud, i el principal exponent d'aquesta estratègia ha estat el polèmic comunicat sud le Sahara Occidental, que va canviar la postura espanyola de dècades i trencava també de manera que havien estat les posicions tradicionals del PSOE. Tot això, a més, sense haver-ho comunicat ni als seus socis de Govern –el malestar d'Unidas Podemos amb aquest assumpte és molt important–, ni al principal partit de l'oposició, el PP, que es va assabentar pels mitjans de comunicació. Tampoc no es van consultar la resta de forces polítiques amb representació parlamentària.
Compromisos de Rabat
A Canvi, des d'Exteriors es va assegurar que s'havien obtingut compromisos de Rabat que no es repetiran “accions unilaterals” com l'assalt massiu a la frontera de Ceuta dels dies 17 i 18 de maig de l'any passat, o l'extensió de la zona econòmica exclusiva marroc fins a aigües de canàries; que es respecti "la integritat territorial" d'Espanya, incloses les dues ciutats autònomes i que el Marroc cooperarà "en la gestió dels fluxos migratoris a la Mediterrània i l'Atlàntic".
Tot i això, la veritat és que cap d'aquests compromisos figura al comunicat que va fer públic el Ministeri d'Exteriors del Marroc, cosa que ha aixecat algunes sospites. Des de Moncloa, en qualsevol cas, s'assegura que els compromisos han estat assumits de manera plena pel Govern de Rabat.
El següent pas per escenificar aquesta nova etapa en les relacions bilaterals dels dos pays és la propera va visitar el Marroc d'Albares, a la qual seguirà, no gaire després, un altre del president del Govern.
El que més crida l'atenció dels passos de Pedro Sánchez en matèria diplomàtica respecte a aquest país i Algèria és la seva incapacitat per preveure'n les conseqüències. Ni el maig de l'any passat va sospitar que el Marroc trucaria a consultes a la seva ambaixadora per temps indefinit –molt menys que provocaria els gravíssims episodis de la frontera de Ceuta–, ni tampoc ara ha estat capaç de preveure que Algèria reaccionaria amb aquesta duresa, en un moment crític a més per la crisi energètica agreujada les últimes setmanes per la invasió d'Ucraïna.
