La guerra és tan antiga com la humanitat, però, paradoxalment, el seu salvatgisme sempre ha estat emmarcat a les lleis. A l'Edat Mitjana no es lluitava els dies sagrats i, al nostre temps, les convencions prohibeixen, entre altres coses, les armes químiques i confereixen drets als presoners; en certa manera, la guerra és una salvatjada organitzada. Però una cosa és la guerra i una altra barbàrie, que ha portat a la noció de crim de guerra, una transgressió inhumana i il·legítima del salvatgisme. Aquesta transgressió, el pas de la guerra al crim de guerra, es va fer palès el 1916, amb la massacre dels armenis per part dels turcs, una violència inusitada per la qual es va haver de crear una nova paraula: genocidi. Amb el genocidi no es mata els adversaris perquè lluiten, sinó pel que són: armenis, jueus, tutsis in Rwanda, bosnians in Sèrbia. I avui, davant dels nostres ulls, els ucraïnesos són torturats i assassinats pels russos només per ser ucraïnesos. Els testimonis de què disposem són unequívocs: common fosses, civil amb les mans lligades i assassinats, sales de tortura. Que que de clar: res predisposa a priori a un soldat rus, per ser rus, a matar sang freda i en massa ukranians civils. Aquests crims d'Ucraïna no s'escriuen en una estratègia de guerra clàssica ni fan que progressi la causa russa. Tampoc no hi ha res a la civilització russa, al caràcter rus, que predisposi a passar de la guerra a la barbàrie. De la mateixa manera, res a la civilització alemanya presagiava que els alemanys eventualment exterminessin els jueus. En tots aquests casos, barbàrie no és spontània, no sorgeix de l'ànima dels pobles; està organitzada, estructurada i calculada per les directrius. En tots els casos esmentats anteriorment, en circumstàncies tan diferents com les d'Alemanya, Rwanda, Armènia o Ucraïna, trobem punts en comú, una mecànica de la barbàrie sense particular relació amb una cultura o una altra. Aquesta mecànica va quedar perfectament demostrada i analitzada durant el procés contra els genocides, especialment durant el judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem, el 1961. Aquesta barbàrie continua basant-se en dos fonaments: la deshumanització de les víctimes i la burocratització dels botxins. Els botxins són persuadits pels seus superiors que no ho són. Eichmann va declarar que era un executor, que obeïa ordres i que, com a buròcrata seriós, hauria estat impensable no obeir les ordres. Per tant, el seu crim no era tal, sinó un acte ordinari realitzat per un servidor ordinari, cosa que va portar la filòsofa Hannah Arendt a inventar el controvertit concepte de banalitat del mal. Però, si seguim Hannah Arendt, ningú no seria mai culpable, excepte Adolf Hitler o Slobodan Milosevic i Vladímir Putin. D'altra banda, tribunals com els de Nuremberg, l'Haia i Arusha no han seguit Arendt: ara, en dret, els executors són molt culpables, perquè és el seu deure negar-se a executar ordres bàrbares. Aquesta jurisprudència s?aplicarà algun dia a Ucraïna: la burocratització de l?assassinat és essencial per a la barbàrie, però no és una excusa. L´altre fonament d´aquesta barbàrie és la deshumanització de les víctimes. Les autoritats es forcen per negar la humanitat de l'altre, pretenent que els armenis, els jueus, els tutsis, els ucraïnesos ja no són éssers completament humans per dret propi. Semblen homes, però no ho són; Els líders hutus comparaven els tutsis amb paneroles i els nazis als jueus amb monstruosos animals xucladors de sang. Des del moment en què aquest altre és una panerola o un vampir, l'extermini ja no és un delicte, sinó una obra de salut pública. L'expressió de neteja ètnica, popularitzada per la barbàrie de Iugoslàvia, reflecteix aquesta deshumanització: matar no sols no és un delicte, sinó que és legítim, gairebé necessari. En aquest sentit cal sentir per què Putin tracta els ucraïnesos com a neonazis: no són homes, sinó monstres als quals cal eradicar. Així posa en marxa la mecànica de la barbàrie. Objetaré que les matances d'Ucraïna són només les conseqüències fortuïtes de combats que acaben malament per a l'agressor i que els russos només són bàrbars per efecte del desarrelament, el pànic, l'alcohol i la deserció dels seus oficials. Potser aquests factors contribueixen a la barbàrie, però no ho expliquen. La similitud dels crims d'Ucraïna -tortures, fosses comunes, execucions de civils encadenats- il·lustra que es va tractar un mètode preconcebut i de manera atzarosa; les mateixes escenes d'horror repetides de ma idèntiques a diferents llocs demutestren que no es tracta de pànic, sinó de la mecànica de la barbàrie que està en marxa. Les conseqüències que s'extreuen són clares: els ucraïnesos i els seus aliats occidentals podrien haver negociat amb els directes russos, però no ho poden fer amb els bàrbars russos.
