SEGUIR
Va ser Montesquieu qui va escriure que els homes som més capaços de grans accions que de bones accions. El PP ha demostrat al llarg dels 45 anys d'història que és capaç del millor i del pitjor. Va ser un partit que va néixer del nucli dur de la franquisme, transformat en una formació de centre dreta i va governar Espanya durant més de 14 anys amb els mandats d?Aznar i Rajoy.
Avui el PP s'ha enfonsat en una crisi sense precedents, saldada amb la forçada dimissió de Pablo Casado, que es materialitzarà a l'extraordinari congrés d'estrenes d'abril. El PP ha mostrat enormes fissures a la batalla entre Casado i Díaz Ayuso, que ha provocat el desànim i la vergonya entre les bases.
El que ha produït és una lluita descarnada pel poder en què finalment els barons, la majoria del Comitè Executiu i el grup parlamentari han abandonat el seu líder nacional i l'han portat a anunciar que no va aparèixer a la reelecció. De facto, Casado ja no té cap poder al partit ni podrà jugar cap paper en l'organització del congrés, encomanada a González Pons.
Encara falta perspectiva i informació per aprofundir en les causes que han generat aquest esclat al PP. Però el que sembla evident és que els vaivens de Casado evidencien que la formació de Gènova no té un projecte polític coherent i que hi ha una divisió al partit sobre la conveniència de pactar amb Vox. En aquest sentit, allò que faci Fernández Mañueco a Castella i Lleó donarà una pista clau sobre la futura estratègia.
Vox va treure 3,6 milions de vots a les eleccions generals finals i es va acostant perillosament al PP, del graner del qual han sortit els seus suports. El sorpasso ha deixat de ser una possibilitat llunyana per a convertidor en una amenaça real. Sense aquest fet, no es podria intentar res del que està succeint a Gènova.
'Els set magnifics'
De la reunió dels barons dimarts passat va sortir un nou lideratge en el partit. Al seu torn hi va haver per unanimitat Alberto Núñez Feijóo, que comptarà amb el suport de tota l'organització territorial al proper congrés. El que va passar aquella nit és que els líders regionals del partit van cooptar el president de Galícia, cosa que desnaturalitza la celebració d'un conclave en què les cartes estan marcades. La força dels suports converteix en testimonial qualsevol intent de disputar-li el càrrec que deixa Casado.
El principal repte de Feijóo, avalat per la seva trajectòria i per l'autoritat que gaudeix al PP, serà la refundació organitzativa i ideològica d'un partit marcat per la corrupció i la divisió interna. Haurà d'afrontar enormes canvis si fa el pas de presentar la seva candidatura, cosa que tots donen per fet.
Serà la tercera refundació, o més fundació, de la formació amb seu a Gènova. La primera va ser l'octubre del 1976, un any després de la mort de Franco, quan el 'lloc magnífic' va fer el pas per crear un partit que pregonava la ideologia del franquisme. Entre els seus promotors, hi havia figures de l'anterior règim com Fraga, López Rodó, Licini de la Font, Silva Muñoz, Fernández de la Mora i Martínez Esteruelas, tots ells, exministres.
Aliança Popular, congrés constituent celebrat el març del 1977, va obtenir 1,5 milions de vots, un 8% de l'electorat, a les eleccions del juny d'aquell any. Va ser un gran xoc, ja que els espanyols van optar per formacions com ara UCD i el PSOE, no vinculats al passat. Adolfo Suárez va ser premiat pels espanyols per la gestió de la Transició.
Fraga va seguir al capdavant d'Aliança Popular fins a finals del 1986. Als còmics d'aquell any, va passar a aconseguir el vot de 5,2 milions de ciutadans, que representen el 26% de l'electorat. Tot i això, el directe gallec va considerar que havia obtingut el seu sostre i que no era una alternativa real a Felipe González, que l'havia vençut dues vegades consecutives. Deducció.
Successor va ser Antonio Hernández Mancha, que va enderrocar Miguel Herrero de Miñón. Va ser elegit president del PP el febrer del 1987 i es va mantenir fins al gener del 1989. No es va unir mai al partit després del seu lideratge, que va quedar obertament qüestionat després del fracàs de la seva moció de censura. Mesos després, el congrés de Sevilla elegia José María Aznar, que havia estat president de Castella i Lleó. En aquella cita, Fraga va trencar el mapa on Aznar posava el càrrec que va saber disposar i va pronunciar la cèlebre frase: “No hi ha tuteles ni la teva tia”. Va ser la segona fundació del partit, que va passar a anomenar-se PP i va adoptar nous símbols.
Després de vuit anys al Govern, Aznar va cedir el testimoni a Mariano Rajoy, el lideratge del qual va ser qüestionat després de la decepció en aquelles eleccions marcades pels intents de Madrid. Casado va agafar el relleu el juliol del 2018 després d'imposar-se a Cospedal i Sáenz de Santamaría en unes primàries.
Ara toca la tercera fundació, potser la més difícil, per les ferides que ha generat aquesta crisi, la incertesa sobre el futur i la competència de Vox. A Núñez Feijóo l'aigualida una feina dura.
