La Central del Callao tanca el tancament. O almenys passarà a ser una cosa diferent del que fins ara coneixíem. Com Lorca, a qui va passar el de sempre: un canvi en la propietat del singular edifici impediria, subhastat mitjançant, que un dels millors llibres d'Espanya es troba al palau del número 8 del carrer del Postigo de San Martín. Les condicions del nou propietari no són assumibles per a un negoci que alhora orbita la lectura i la llibreria es trasllada a un altre local just al davant. De ben segur, els llibreters que mantinguin la feina faran tot el possible per recrear la mateixa atmosfera. Però seríem enginyosos si no assumíssim que alguna cosa haurà canviat per sempre. Els llibres passaran d'exposar-se a un palau a exhibir-se en un local i la superfície es redueix a una quarta part de l'antic espai. No pot ser el mateix. El rumor va venir a l'estiu i quan preguntava a les persones que havia treballat gairebé ningú no responia, com si donaria fe pública del mal presagi anés a precipitar l'esdeveniment. Ara es va confirmar que la nostra ciutat i les seves mirades queden encongides. La notícia no només afecta els que compràvem allà. Hi ha negocis que no són exactament negocis i formen part del patrimoni d'una ciutat. Madrid lluïa més culta i més llegida quan hi havia llibreries a palaus isabelins. Les cues que es van instal·lar per Nadal a La Central era una prova viva del pols llibret de la capital. El negoci era rendible, però potser no tan rendible per satisfer les expectatives del nou propietari. És cert que les seves regles del mercat, amic, però molts sospitem que la campana que té Rodrigo Rato s'adorna més amb les 'Hells Bells' d'AC/DC que amb la llibertat de Filadèlfia. És probable que no tingui solució. Estic segur que tot ha passat d'acord amb el dret. Però jo em segueixo creient això de l'excepció cultural. Hi ha coses que no han de passar ni passar. I des d'aquesta notícia, Madrid és una ciutat pitjor i ningú no li ha posat remei.
