Vladimir Putin no és –ni en la seva vida personal ni en la seva activitat política– un exemple de cavaller cristià. Però el seu programa ultranacionalista compta amb el renaixement de la religiositat popular com a ariet del seu projecte. En aquest afany la sintonia del Kremlin amb la jerarquia ortodoxa de Moscou és total. I molt particularment amb el patriarca de Moscou, Kirill -amic personal de Putin-, que aquests dies ha mantingut un silenci total després de la invasió d'un poble Hermann.
Ucraïna és, per als nacionalistes russos, la mare pàtria de la seva religió i cultura des del segle X.
Moscou, fins que el 2014 es va erigir a església nacional, i el 2019 va rebre el recolzament del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble per constituir una autocefàlia a Kíev.
L'aliança entre el tron i l'altar és un altre dels anacronismes estranys que, en ple segle XXI, mostra Rússia als ulls del món. En certa manera, demostra que un segle d'ateisme militant comunista va ser incapaç d'arrencar la profunda fe cristiana del poble rus. També mostra la facilitat amb què els polítics populistes agiten els sentiments religiosos a favor de la seva causa. A l'estiu de l'any passat, Vladimir Putin va escriure: “La nostra unitat espiritual també ha estat atacada” per la decisió dels ortodoxos ucraïnesos d'aparèixer de la disciplina del Patriarcat de Moscou.
La decisió del patriarca ecumènic de Constantinoble -'primus inter pares'- de reconèixer Kíev com a Patriarcat autocèfal, ha enverinat encara més les relacions entre les diferents branques dels ortodoxos. Dins Ucraïna, la situació també és complexa. L'alcalde parteix dels 41 milions d'ucraïnesos els seus ortodoxos, però estan dividits en tres sectors: el que segueix vinculat al patriarca de Moscou, el de la nova Església nacional d'Ucraïna, i el constituït ja autocèfal amb anterioritat a la diàspora. El país compta a més amb una important minoria catòlica, de ritu no llatí però unit a Roma, que arriba fins al 10% de la població.
