Les activistes de l'Afganistan van complir la seva paraula i es van fer fora als carrers de Kabul en què van batejar com a marxa del Dia Negre. Vestides de dol, perquè considerant aquesta data el dia més negre de la història moderna del país, van ajuntar a les portes del ministeri de Cultura a les deu del matí. Després d'uns minuts, comencem a caminar sobre un cartell que deia en anglès: “15 d'agost, Dia Negre”. Van avançar dos dies la mobilització perquè saben que a la data exacta de l'aniversari els talibans elevaran al màxim les mesures de seguretat i van convocar la premsa internacional a través de les xarxes. Tenien l'esperança que la presència de reporters internacionals -hi ha uns 300 mitjans acreditats per a l'aniversari de l'emirat', segons el ministeri d'Exteriors- suavitzaria la resposta d'uns talibans ansiosos per aconseguir el reconeixement internacional. S'equivocaven.
La manifestació la componien unes quaranta dones de diverses edats els crits de les quals van silenciar el caòtic trànsit del centre de la capital. Tot just sortir del ministeri d'Educació va començar a repetir com un mantra l'eslògan per a aquest dia: “Justícia, justícia, estem fartes de viure tancades!” Caminaven a pas ràpid, envoltats de talibans. Quaranta valents conscients del perill que corrien i amb l'objectiu d'avançar tot el possible perquè sabien com s'acabaria la mobilització. Va ser breu, tot just cinc minuts, però intensos, carregats de l'energia d'unes dones que fa un any que perden les restriccions de l'Emirat i que carregaven a l'esquena la responsabilitat de representar milions de dones de l'Afganistan. Volien enviar el seu missatge al món, volien que la comunitat internacional no se n'oblidi, volien avançar i avançar pels carrers de Kabul, però els islamistes no van trigar a tornar-los a la crua realitat de l''emirat'.
Els trets a l'aire van eclipsar en un instant les comandes de justícia per part dels manifestants. Tirs i més trets. Alguns talibans veterans vigilaven de prop els joves i els obligaven a aixecar les armes per disparar el més alt possible. No llençaven a matar, llençaven a terroritzar i dispersar unes dones que no han abaixat els braços des del dia que els islamistes van recuperar el poder de Kabul. Aquesta era la primera manifestació des del maig i va acabar de la mateixa manera, a trets i insults. No hi va haver detencions, però sí alguns cops amb les culates dels AK47.
Trets a terra
Laila Basim no pot deixar de pensar en allò viscut. El telèfon sona i sona, però no vol respondre fins arribar a casa i tancar la porta. Aleshores s'abraça la seva mare i la seva germana i sospira des del més profund de l'ànima. “Han disparat a l'aire, però per primera vegada també a terra. Hi havia agents d'intel·ligència amb pistoles per tot arreu, s'acostaven i disparaven a terra per espantar-nos. Cada vegada tiren més a prop”, comenta mentre repassa una vegada i una altra els dos vídeos que ha gravat amb el seu telèfon i ha compartit a través de les xarxes socials.
Aquesta estudiant d'Econòmiques de 25 anys és líder del grup d'activistes 'Spontaneous Movement of Protesting Women in Afghanistan'. Des del moment les seves excompanyes i treballen a l'ombra en l'organització de mobilitzacions, confecció de cartells i difusió a través de xarxes de tot el material “perquè el món no s'oblidi de nosaltres”, afirma.
Una mica més tranquil·la i després de respondre tres trucades, va explicar que “els talibans són tan extremistes com sempre, no han canviat. A nosaltres ens insulten, ens anomenen prostitutes i ens acusen de ser esclaves al servei dels Estats Units, de tenir una agenda oculta per implantar aquí una democràcia per enderrocar l'Emirat… aquestes paraules les repeteixen a cadascuna de les protestes”. Aquesta jove activista ha canviat quatre vegades de casa l'últim any per motius de seguretat, però no pensa abandonar la lluita pels seus drets i compta amb el suport de tota la família.
Laila Basim Mikel Ayestarán
“No podem posar a rodar els avenços en matèria de gènere aconseguits en les dues últimes dècades i hem de lluitar per recuperar-los. En aquests dotze mesos els talibans ens han eliminat de l'escena, dels carrers i els treballs, l'assetjament sexual no para de créixer i l'emigration puja, tota aquella dona que pot marxar”, va lamentar Laila, que ha recuperat l'alè i l'energia no va trigar a rebre una trucada que la va convocar a una reunió per fer un balanç del que va passar a la manifestació.
Està agraïda al seguiment de la premsa internacional, a la repercussió de la seva demanda a les xarxes. Per als mitjans locals és molt més complicat i un terç dels mitjans que van existir fins a l'arribada de l'emirat han tancat, segons reflecteix l'última estadística publicada per Reporters Sense Fronteres (RSF). Tot és més complicat per als afganesos i per això les activistes s'han jugat la vida una vegada més per mostrar al món que aquest aniversari taliban ho viuen com un 'Dia Negre'.
