Un va néixer a Buenos Aires, l'altre a Cadis. Aquell trepitja fort al panorama theatre espanyol des de fa més d'una dècada, aquest ha deixat de ser “una promesa” de la nostra escena per considerar-lo ja una de les veus més representatives. Tots dos ja tenen seguidors que procuren no perdre's cap de les seves estrenes; així que és probable que no ho facin aquesta setmana; tots dos -Pablo Messiez i José Troncoso- aixequen el teló de la programació del Teatro Español amb sengles muntatges que, segons costum, han escrit i dirigit ells mateixos: 'La voluntat de creure' (Missiez) s'estrena dimecres 7 a les Naus del Espanyol, a Matadero, i 'La noria invisible' (Troncoso) veurà la llum a la sala Margarita Xirgu del coliseu municipal el 8 de setembre.
Pablo Messiez i José Troncoso tenen moltes coses en comú. Tots dos van començar la seva trajectòria com a actors i van anar derivant cap a aquesta professió que podem anomenar 'dramautor', tan freqüents a la nostra escena actualment: autors que diguin els seus propis textos, creats o arrodonits a la sala d'assajos i no davant l'ordinador. Tots dos obtindran, com és lògic, al circuit alternatiu, i tots dos, també, es caracteritza per la seva constant recerca de linguatges diferents per transmetre les seves històries
Pablo Messiez va deixar la seva Argentina natal el 2008. Ja a Espanya, va enlluernar amb 'Muda', a la qual han seguit muntatges com 'Ahora', 'Los ojos', 'Las palabras', 'La distancia', 'Tot el temps del món' o 'Les cançons' -textos escrits i dirigits per ell- i 'Les criades', 'La pedra fosca', 'Noces de sang' o 'La revetlla de La Paloma', aquestes quatre com a director. 'La voluntat de creure' parteix d'un fragment del judici a Juana de Arco, quan li pregunten com sabia que el que escoltava era la veu de l'arcàngel San Miguel. "Perquè tenia veu d'àngel", va respondre ella. “Com vostè sap que era una veu d'àngel?”. “Perquè vaig tenir la voluntat de creure-ho”.
'La voluntat de crear' Coral Ortiz
Marina Fantiño, Carlota Gaviño, Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Claro i Mikele Urroz conformen el repartiment de l'obra, inspirat lliurement a la pel·lícula Ordet (1955), de Carl Theodor Dreyer, que va saber adaptar l'obra teatral 'La Paraula, de Kaj Munk'. Presenta una família de germans en què Joan, el fill petit, sosté ser Jesucrist que ha tornat a la terra. El seu comportament estrany complica la convivència amb la família, que considera que ha embogit, fins que Pau, una de les germanes, comença a creure en el seu discurs de fe”.
José Troncoso va acollir allà anys enrere la temporada del Teatro Español amb una obra creada per a la companyia Nueve de Nueve Teatro, 'Com estàvem bé (Ferreteria Esteban)'. En aquesta ocasió presenta el nou treball de La Estampida, empresa creada i dirigida pel mateix Troncoso. Aquest és el cinquè muntatge que presenta aquest conjunt, després de 'Les princeses del Pacífic', 'Igual que si a la Lluna', 'Allò mai vist' i 'La cresta de l'onada'.
'La invisible noria' susana martín
Olga Rodríguez i Belén Ponce de León els seus últimes intèrprets de 'La noria invisible', que, expliquen els seus responsables, «torna a posar el focus, igual que en espectacles anteriors, en personatges 'apartats' que, tot i això, generen una gran empatia a l'espectador”. L'obra explica la història de Juana i Raquel, 'la Ulleres' i 'la Tetas', dos adolescents de 15 anys apartades de l'institut i que intenten sobreviure atrapades en la seva rutina entre classes i deuen, companys que no les entenen i família que no l'escolta. “Malgrat el seu entorn hostil –explica la companyia–, elles segueixen somiant amb una passió sense límits i ens recorden que també nosaltres, tots, vam veure la nostra vida llavors com un videoclip. 'La noria invisible' es va convertir en una explosió de música i color amb temes originals recopilats per Mariano Marín basats en la música electrònica dels vuitanta.
