Estat de pas per Lima, conegut a la Reina Isabel.
La vaig conèixer passada la mitjanit, a casa del meu germà Josep. Com jo, la Reina estava pujada de pes, però el seu abdomen cridaner no semblava acomplexar-la.
La Reina Isabel em va saludar amb afecte, va saludar la meva dona Silvia i ens va dir que estava prenent pisco des del migdia. En veritat, lluïa força enrajolada. Va exhalar un ranci tuf alcohòlic que no el va desmembrar. Però, tot i estar embriagada, la Reina Isabel semblava en ple domini de les seves facultats mentals.
Vaig sentir que sabia com costat i vaig sentir la Reina amb sorpresa. Em va dir que havia servit a la Marina peruana, que havia combatut els terroristes a la selva peruana, que havia destruït laboratoris de cocaïna amagats a la selva.
Aleshores a l'oficial de la Marina Antonio Ortega no li deien la Reina Isabel. El comandant deien Caiman. Des de jove va mostrar fusta d'heroi. Va matar nombrosos terroristes peruans i sicaris i narcotraficants colombians. Caiman era famós pel seu valor i llanço, pel seu sigil i astúcia, per tendres emboscades encertades als seus enemics.
Ara els seus amics li diuen la Reina Isabel perquè, ja a les seves cinquantes, encara té un pèl esplèndid, que s'assembla molt als cabells de la seva homònima i mentora capil·lar, la monarca britànica: la Reina Isabel peruana no es rebaixa a la vulgaritat de pintar-se o tenyir-se els cabells blancs, exhibeix amb orgull uns cabells elegants i distingits, que a la zona frontal es cobreix coquetament d'uns rissos, rissos i suaus ondulacions ia la zona lateral guarda perfectametria si amb el volum rebel dels seus cabells blancs alçats en aquells riures regions . Cada dia, s'acomoda les sivelles i és, si no ho dubta, la Reina Isabel, ja que ho fa amb gràcia i donaire, com si fos fàcil tenir aquests cabells blancs en olites després d'haver liquidat tants malfactors.
Discretament, parlant-me a l'orella, la Reina Isabel va preguntar com feia per tenir tants cabells, als meus cinquanta-set anys.
-Prenc Finasteride -vaig dir-. Tots els dies.
-¿Prens que caralls? – va preguntar la Reina, visiblement espurnada.
-Finasteride -la vaig dir.
Aleshores la Reina va escriure Finasteride a la seva cel·lular i va llegir els components d'aquest químic i les propietats beneficioses que van operar en els qui el van prendre. Com estava borratxa, la Reina Isabel no va poder llegir amb fluïdesa, va enredar la llengua, es va refermar en certes paraules tapades de farmacèutic, provocant la riallada general. La Reina, un encant, també va riure, és a dir, va riure de si mateixa, de com estava d'alicat.
Al voltant d'aquella taula presidida amb discreta elegància per la Reina Isabel, trobem cinc homes i dues dones: el meu germà Josep i una amiga encantadora, Alejandra; un brillant empresari miner, el cap més poderós aquella nit, José Ignacio, que va explicar les seves brillants històries, desfermant la hilaritat dels presents; a cavallerós marí i navegant, Augusto; la meva dona Silvia, que va venir de presentar una novel·la aquella mateixa nit amb gran èxit, una multitud de jovenetes aclamant-la, i jo, l'únic esgarrinxador que no prenia alcohol, malgrat que Alejandra em va temptar amb el pisco de l'amor.
La Reina Isabel, per la seva banda, va explicar dos genials i no va sentir que històries exagerades o fabulades de cap manera. Acomodant-se els rínxols i les sivelles, les lànguides ondulacions ventafocs, la Reina va explicar que, quan servia a la Marina de Guerra del Perú, li van assignar, a Prize pels seus mèrits, un viatge al vaixell escola de la promoció de cadets graduats aquell any , que salparia del port del Callao, al Perú, i navegaria per l'Oceà Pacífic fins a atracar al port de San Diego, Califòrnia, als Estats Units.
-Jo no era el capità d'aquell vaixell escola -ens va aclarir la Reina Isabel-. Jo era el subcapità.
Després anadi:
-La meva missió era cuidar que els cadets graduats recents ho estiguin fent bé.
Poc després de salpar del Callao, el capità del navili va fer una confessió escabrosa a la Reina Isabel: als cellers del vaixell escola, portaven contenidors càrrega de llaunes d'espàrrecs.
-Però a les llaunes no hi ha espàrrecs -li va dir el capità a la Reina-, sinó cocaïna d'alta puresa.
La Reina Isabel va fer un respingo, es va espantar: com podrien tacar el prestigi de la institució, portant cocaïna en un vaixell escola de la promoció recent graduada?
-Ningú no revisarà el vaixell quan ancorem a San Diego -el va dir el capità-. Serà molt fàcil ficar la coca. Ja tinc els meus contactes allà. Hem invertit un milió de dòlars a portar aquesta coca de la selva. Ens pagaran deu milions de dòlars. Què et sembla? És el negoci del segle!
Reina Isabel va quedar profundament preocupada. Era famós no només pel seu coratge, sinó pel seu caràcter insubornable. Mai no havia aspirat cocaïna, encara que havia vist aspirar-la a molts dels seus caps. I ara, sense saber-ho, era còmplice d'una operació de narcotràfic.
Aquella nit, profundament preocupada, la Reina Isabel no va poder dormir.
Però el pitjor va sobrevenir els dies següents: el capità del navili es va permetre la confiança d'albergar unes llaunes d'espàrrecs i atapeir els nassos i la llengua de cocaïna. Aleshores va entrar en un cant de trànsit bèl·lic. Sota els efectes estimulants d'aquella cocaïna d'alta puresa, el comandant es va tornar bel·licós, procaç i paranoic: sortia en calçotets a la coberta i cridava com un dement:
-Xilens lletxes! Trencats culits! Els enfonsaré tots els vaixells! Sigues el venjador de Miguel Grau!
El capità creia veure vaixells de guerra xilens a l'horitzó. In calçotets, i aspirant cocaïna amb absoluta desvergonyiment i impudícia, perillosament als seus subordinats que disparessin cannonazos per sorprendre l'enemic invisible, absent. Intimidats per les ordres del seu capità, els cadets, perplexos, disparaven canonades a ningú a alta mar, mentre el capità, anorreat de cocaïna, rugia:
-Foc, carall! Estem en guerra amb els xilens! I aquesta vegada guanyarem!
Delicadament, la reina Isabel ho va portar va saber despatxar i li va dir:
-Escolta, ou, estàs fent el ridícul. No estem davant de les costes de Xile, estem en aigües equatorianes.
-¡Aleshores fem mitja volta i baixem fins a Arica, carall! – es va enfurismar el capità.
-No maris ouó! -ho va desafiar la Reina-. Ja mitja promoció de cadets sap que estàs coquejat, que portes cocaïna! Deixa de jalar o acabaràs pres per imbècil!
Però el capità va desatendre els advertiments de la Reina Isabel i va prosseguir aquella guerra aferrissada amb els xilens.
Arribant a San Diego, la Reina Isabel va voler salvar l'honor de la Marina de Guerra peruana. No va vacil·lar a denunciar el seu superior, el capità narcotraficant i cocaïnòman, que va ser arrestat, i les tones de cocaïna del qual van ser confiscades. El capità va ser enviat en vol a Lima i va acabar pres.
De tornada a Lima, la Reina Isabel va renunciar a Marina Peruana. Però, com que el seu jurament militar havia estat irrenunciable, la van ficar presa un any.
En sortir de presó, escarmentada de la vida militar, la Reina Isabel, famosa per la seva intel·ligència serpentina, per la seva astúcia gatuna, va comprar uns equips de tecnologia van augmentar a Tel Aviv, Israel, i va muntar una xarxa d'espionatge a Lima, Perú, oferint-se als polítics i empresaris més poderosos. Sense demora a prosperar. Era seriosa, discreta i de confiança. Si un patró volgués saber els avions corporatius de la competència, la Reina Isabel punxava els telèfons apropiats i se'ls explicava detalladament. Si el president de torn volia conèixer les intrigues i conspiracions dels seus enemics de l'oposició, la Reina Isabel el posava al dia. No hi havia a tot el país una espia més poderosa que la Reina Isabel.
Fins que va passar un incident que ara Reina Isabel, caient de borratxa, m'explica a riallades, relaxant-se, passades les tres de la matinada, les seves sivelles una mica desastrades.
Escoltant les converses telefòniques d'un cap polític de la dreta secretly, Queen Isabel va assistir amb estupor a un diàleg que va preferir no sentir: aquest cabdill polític, un empresari molt ric, militant de l'Opus Dei, amb fama de beat i marruller alhora, parlava en un anglès fluid amb una joveneta de tot just divuit anys i la citava per a una trobada a la ciutat de Nova York. How la Reina Isabel va parlar un anglès molt dolent, paupèrrim, va escoltar o va creure que el cap polític li prometia escoltar la joveneta, en anglès:
-Cebrarem una aventura virtual.
El petit detall és que aquesta joveneta era ni més ni menys que la filla biològica de la Reina Isabel: la seva filla Susana, nascuda a Lima, recent graduada del col·legi religiós Villa María, que ja no vivia amb la Reina, sinó amb la seva mare biològica , divorciat de la Reina. A punt de caure col·lapsada per un infart, la Reina Isabel es va dir a si mateixa:
-¡No pot ser que la meva Susanita, que acaba d'acabar l'escola, estigui tenint un affaires virtual amb aquest maleït fill de puta!
Aleshores the Queen Isabel va contractar uns sicaris i els va demanar que s'executaren una feina contra el líder de la dreta que havia seduït la seva filla Susana.
-¿Ho trenquem no més o ho deixem fred? – va preguntar un dels sicaris.
-No ho trenquis -va dir la Reina-. Refreda'l d'una.
-¿Segur, Reina?
-Segur. Refreda'l a aquest batret fill de mil putes.
– Però és un altre preu, Reina.
-No em va importar. Jo pago.
En vigílies que els mal·leants amics de la Reina Isabel donessin de baixa el líder de la dreta, la Reina va fer amuntegament de valor i li va dir a la seva filla Susana:
-Sé que estàs tenint un affair virtual amb aquest tipus fastigós. Estic molt decebut de tu. Mai vaig pensar que cauries tan baix.
Susanita va trencar a plorar, li va jurar que no estava tenint un affair ni uns amors virtuals ni presencials amb aquest tipus ni amb ningú.
-No em minetes, carall! -va esclatar la Reina-. Sé que vas amb aquest miserable trobar-te a Nova York per tenir un negoci!
-Com saps? – el jove es va sorprendre.
-Perquè jo mateix va escoltar la conversa! – va rugir la reina Isabel.
Immediatament, Susanita, que seguia sanglotant, va començar a riure alhora.
-De què rius, carall? -es va enfurismar el seu pare, la Reina.
-Tu no parles anglès, pare! -va dir la noia-. No estem celebrant un negoci virtual! Anem assistim a una fira virtual a Nova York! Una fira virtual! ¡Una fira virtual, no un assumpte virtual!
La Reina Isabel va fer un pas enrere pensat:
-Carajo, el cagui.
Immediatament va trucar als seus sicaris i els va dir:
-Avortin la missió! Avorteu la missió!
Impacients, els malfactors li van dir:
-¿Però ni tan sols ho trencarem una mica?
-No, res -va ordenar la reina Isabel-. No li trenquin res. Ha estat un error.
En aquell moment, la reina Isabel va pensar que havia de fer classes d'anglès. Quan, passades les quatre de la matinada, caient-se de borratxa, em va explicar que prenia classes d'anglès cada dia, li vaig preguntar si ja ho parlava amb fluïdesa mínima.
-No parlo ni merda d'anglès -em va dir la Reina Isabel, i va esclatar en una riallada amb profusió de salivades, i de seguida es va acomodar els bucles i els rínxols i em va preguntar:
-¿Com es diu aquesta pastilleta que prens perquè no et caiguin els cabells?
