Barclays i la seva dona Silvia estan sopant un dissabte a la nit en un restaurant de menjar uruguaià (sopen allà tots els dissabtes) quan una dona de mitjana edat, vestida de blanc, s'acosta a Barclays i li diu: -La meva amiga et vol dir alguna cosa . Sorprès, Barclays li pregunta: -I on és la teva amiga? Em vol dir alguna cosa per telèfon? Mentre sosté un programa de televisió, Barclays està acostumat que li demanin una foto, o gravar una salutació, o una entrevista al programa, o ajuda per publicar un llibre. -La meva amiga és allà, al fons, a la cantonada -diu la senyora de blanc, assenyalant una zona del restaurant que és buida i sembla tancada per als comensals. Barclays assegura que hi va haver vergonya, que va dir males paraules, va retreure el llenguatge que escrivia a més de reportatges setmanals o que escrivia a la televisió o que publicava en una novel·la. Per això, sense aixecar-se de la taula, a risc de semblar maleducat, li diu a la senyora de blanc: -Si la teva amiga vol dir-me alguna cosa, que s'acosti a la meva taula, si us plau: jo no aixecaré i deixaré sola a la meva dona. La senyora de blanc es retira, lleument ofuscada, i ara torna amb una dona que sembla la seva amiga o la seva germana: de mitjana edat, vestida amb colors clars, de faccions refinades, aquesta senyora atractiva i elegant mira Barclays amb tranquil·la determinació i li sac, sense que aquest es posi dret per saludar-la, ja que no sap qui és, no l'ha reconegut: -No saps quant li va fer mal la teva columna. Barclays assegut permanent. Entén que la dona li està fent un retret per alguna cosa que va escriure. Com que no l'ha reconegut, pensa que és amiga, parent o col·lega d'un actor que es va suïcidar recentment. Barclays pensa que aquesta senyora ho està amonestant per una columna satírica que va escriure fa pocs mesos, fent escarni de si mateix i de l'actor que unes setmanes més tard es va treure la vida. -A quina columna et refereixes? -pregunta, mortificat, a la defensiva, creient que la dona vol turmentar-ho pel suïcidi de l'actor. Aix hi ha un bullici al restaurant, as the taules estan molt a prop les unes de les altres, aix no s'ha posat dempeus per saludar cavallerosament a la senyora que li fa l'agre retrets, Barclays escolta amb dificultat quan ella li diu: -No saps quant et doleixo la columna a alan. Tot just llavors, maldestre i lent, sord i miop, Barclays entén que la dona a qui fa el retret és la vídua de l'expresident peruà Alan García, que es va suïcidar fa tres anys, d'una aturada al cap, quan els tax van arribar ha conegut casa a Miraflores per arrestar-lo. -Alan va pensar que ho veies com una figura paternal -prossegueix la vídua de l'expresident. No diu Alan García, no diu García, no diu l'expresident o el president: al·ludeix al polític suïcida com Alan, que és com l'anomenen col·loquialment els seus compatriotes, fins i tot els que encara ho odien. Barclays pensa que és tard per posar-se dret i només arriba a un comentari: -Vaig sentir molt la seva mort. Em va fer molta pena. I així ho vaig dir al meu programa. Barclays pensa que l'expresident no ha d'interrompre la vida: s'ha de deixar arrestar, deixar empresonar, batallar legalment per demostrar la seva innocència, si era innocent. Si no s'hagués suïcidat, potser ara seria lliure. I si no estigués lliure, podria llegir i escriure a la presó i veure esporàdicament la dona que ara és la seva vídua i els seus sis fills, un d'ells encara adolescent quant es va treure la vida. Però, per descomptat, no diu res d'això a la vídua. -Sí, jo vaig veure el teu programa -diu ella-. Gràcies per recordar-ho amb afecte. A continuació, torna a sembrar la culpa a la taula dels Barclays: -Alan va patir molt quan vas publicar aquesta columna. Va ser un cop terrible per a ell. Va sentir traït. No vas haver d'escriure-la. La vídua fa referència a una columna periodística que Barclays va publicar fa dotze anys, titulada “La plata arriba sola”. En quin moment, Alan era president de la república i Barclays jugava amb la idea de ser candidat presidencial, aventura que Alan recolzava: -Has de ser candidat. Agafa't a Llançar-te. Pots guanyar. Like llavors eren amics i confidents, like Barclays va visitar a mitjanit el president a la casa de govern, Alan i la seva nòvia (la dona que és ara la vídua que fa els retrets) van anar a sopar a casa de Barclays. En algun moment, el periodista va preguntar al president: -Quant guanyes? Quant puja el teu sou? Alan es va permetre un riure franc i va respondre: -No siguis ximple. La plata al·lega sola. Segurament va voler dir: si et registres com a candidat, no faltaran empresaris que faran contribucions a la teva campanya. I si guanyes i ets president, no faltaran amics disposats a ajudar-te, si el sou presidencial et resulta insuficient. -El que et va dir Alan va ser en un sopar privat a casa teva -li diu la vídua a Barclays-. Era una conversa privada, extraoficial. No vas haver de publicar-la al diari. Tocat en honor seu, ferit en el seu orgull, Barclays pensa: potser la vídua té raó, no va ser cavallerós publicar el que Alan em va dir en privat. Però de seguida pensa: tampoc va ser cavallerós que Alan conspirés per treure'm de la televisió no una, sinó dues vegades, quan vaig veure que jo no era submís, dòcil, incondicional a ell. -Mil disculpes per interrompre'ls -diu la vídua, en veu baixa, amb modals refinats, i es retira amb la seva amiga vestida de blanc. -El que faltava -diu Barclays a la seva dona-. Ara va resultar que cap sol és culpable del suïcidi de l'actor. Ara també serà culpable del suïcidi d'Alan. M'havia de posar dret i saludar la vídua amb afecte, pensa Barclays, però ja és tard. L'endemà, Barclays i la seva dona estan sopant en un restaurant de menjar mediterrani (sopen allà tots els diumenges) quan un senyor atiat, elegant, de mitjana edat, s'acosta la seva taula i li diu a Barclays: -Tinc alguna cosa important que dircle . Puc sentir un moment? -Sí, és clar, és clar -es va resignar Barclays. El cavaller s'asseu, demana una copa de vi, mira Barclays i li diu: -Alan no es va suïcidar. Alan és viu.
